Interacció

  
L’envelliment de la població acostuma a aparèixer en els debats públics com una qüestió demogràfica, sanitària o econòmica. Aquesta tesi doctoral de Wang Qin, presentada a la Universitat de Barcelona, intenta desplaçar parcialment aquesta mirada i situar l’arquitectura com una infraestructura capaç d’incidir directament en el benestar emocional i cognitiu de les persones grans.

El treball parteix d’una crítica implícita a una part de l’arquitectura contemporània orientada sobretot a la imatge, l’espectacularitat o el consum. En el context d’una societat marcada per l’envelliment i pels reptes ambientals, la recerca defensa que el valor dels espais construïts no es pot mesurar només des de criteris estètics o formals, sinó també a partir dels seus efectes sobre la qualitat de vida.

La tesi proposa el concepte d’“emotional architecture for everyday life”, una arquitectura quotidiana orientada a generar interaccions positives entre les persones i el seu entorn. El nucli de la investigació és la hipòtesi que l’experiència emocional dels espais té una relació directa amb el benestar subjectiu. A partir d’aquí, Wang articula un marc interdisciplinari que combina estètica ambiental, psicologia positiva, neurociència, disseny emocional i estudis geriàtrics.
  

El valor d’un equipament no depèn només del que hi passa, sinó també de com les persones experimenten l’espai que l’acull.
  

El text no es queda en una formulació teòrica abstracta. La investigació incorpora treball de camp, observació participant, entrevistes amb professionals geriàtrics i anàlisi de centres residencials. Un dels casos presents és la residència i centre de dia de la Sagrera, a Barcelona, on apareixen qüestions clau: la necessitat de connexió visual amb el barri, la importància de la llum natural, la flexibilitat dels recorreguts interiors, la privacitat o els efectes emocionals dels materials i de la ventilació.

La tesi també mostra fins a quin punt moltes limitacions dels espais assistencials no són només arquitectòniques. Els mateixos professionals entrevistats assenyalen condicionants econòmics, models estandarditzats i regulacions institucionals que tendeixen a reduir les possibilitats del projecte arquitectònic. Això dona al text una lectura que va més enllà del disseny d’interiors o de l’arquitectura terapèutica. El que acaba emergint és una pregunta política sobre com es construeixen els espais quotidians d’una societat envellida i quina idea de vida col·lectiva hi queda incorporada.

En un moment en què moltes polítiques urbanes continuen prioritzant la densificació, l’eficiència funcional o la rendibilitat immobiliària, la recerca de Wang Qin recupera una qüestió sovint secundària en la planificació contemporània: què fa que un espai sigui emocionalment habitable. No només per garantir autonomia física, sinó també per sostenir orientació, relació, memòria i benestar.

Més enllà de l'àmbit assistencial, la recerca obre una reflexió pertinent per als equipaments culturals. En quina mesura aspectes com la llum natural, els recorreguts, la connexió amb l'entorn, la flexibilitat dels espais o la qualitat sensorial de l'ambient condicionen l'experiència dels usuaris? La pregunta desplaça l'atenció dels serveis que ofereix un equipament cap a les condicions que fan possible habitar-lo.
  

Referència 

Wang, Q. (2016). Emotional architecture for everyday life: Architectural design for senior living oriented by the psychological pattern of elderly people (Tesi doctoral, Universitat de Barcelona, Facultat de Belles Arts). https://hdl.handle.net/2445/104275