Publicacions acadèmiques

  
Moltes polítiques urbanes han associat la revitalització amb la substitució: enderrocar, reconstruir, revaloritzar. La tesi de Mary Horne, presentada a la Georgia State University, proposa una altra mirada sobre els espais abandonats de les ciutats. No parteix de la gran operació urbanística ni de la transformació integral dels barris, sinó de les possibilitats que obren els usos temporals, els espais pop-up i les ocupacions transitòries per reactivar edificis i solars degradats.
  

 
  
   
La sostenibilitat durant anys s’ha pensat gairebé exclusivament des de tres dimensions: l’econòmica, la social i l’ambiental. La cultura hi apareixia de manera lateral, sovint reduïda a patrimoni, sensibilització o cohesió social. L’article de Katriina Soini i Inger Birkeland parteix precisament d’aquesta ambigüitat per preguntar-se què vol dir realment “sostenibilitat cultural” i com s’està utilitzant aquest concepte dins el debat acadèmic contemporani.
  

  
El conjunt de textos de CARTA (2011) no descriu una crisi puntual de la institució cultural, sinó una mutació més profunda: la pèrdua de la seva capacitat de mediació en un ecosistema dominat per les indústries culturals i per la captura de la creativitat en lògiques de mercat. El museu ja no ocupa el centre. Comparteix l’escena amb grans actors econòmics i amb una multitud de productors culturals precaritzats, sovint obligats a convertir la seva pròpia autonomia en mecanisme de subordinació.
  

L’article de Lauren Andres analitza com els usos temporals d’espais urbans esdevenen eines de regeneració i camps de negociació política entre actors amb interessos desiguals.

Aquest estudi examina els mecanismes de governança multinivell que intervenen quan espais urbans singulars o no convencionals s’utilitzen de manera provisional amb finalitats de revitalització.

  
L’avaluació de les polítiques culturals locals ha esdevingut, en el context europeu de principis de la dècada de 2010, un terreny d’experimentació metodològica travessat per tensions de fons. L’article New local cultural policy evaluation methods in the Netherlands: status and perspectives analitza com els canvis institucionals introduïts als Països Baixos, especialment els nous sistemes pressupostaris orientats a resultats i la implantació obligatòria de comitès d’auditoria municipals, han transformat la manera d’avaluar la política cultural local. El punt de partida és clar: desplaçar el debat polític des dels costos cap als resultats, i dotar els ajuntaments d’eines per mesurar l’eficàcia i l’eficiència de les seves polítiques.
    

  
Llegit avui, aquest article continua sent una de les anàlisis més útils per entendre una característica persistent de les polítiques culturals catalanes: la dificultat per articular un sistema cultural coherent entre administracions que comparteixen responsabilitats, recursos i legitimitats. Publicat el 2012, el text de Joaquim Rius, Arturo Rodríguez Morató i Santi Martínez Illa descriu un procés de construcció institucional encara obert, travessat per tensions entre racionalització, cooperació i poder polític.(n. de l'e., 2026) 
  

  
L’estudi de Hasan Bakhshi, Juan Mateos-García i David Throsby per al Brighton Business School Centre for Research in Innovation Management examina com les retransmissions teatrals als cinemes poden ampliar públics i redefinir l’experiència escènica.

Aquest informe analitza el potencial de les retransmissions en directe d’obres teatrals a sales de cinema a partir del cas de dues produccions del National Theatre

  
  
Les grans operacions urbanes acostumen a presentar-se com a sinònim de regeneració. Nous equipaments, districtes creatius, centres comercials o arquitectures emblemàtiques apareixen sovint com a promesa de revitalització urbana. L’article de Jacqueline Groth i Eric Corijn, publicat el 2005 a Urban Studies, qüestiona aquesta mirada des d’un altre lloc: què passa amb els espais de ciutat que encara no han estat completament programats, regulats o comercialitzats?
  

  
Hi ha espais urbans que durant anys són llegits només com a buit, degradació o problema. Antigues fàbriques, magatzems abandonats, solars sense ús. El text de Lauren Andres i Boris Grésillon proposa una lectura diferent: aquests espais també poden convertir-se en laboratoris culturals capaços d’alterar les polítiques urbanes i culturals de les ciutats europees. L’article introdueix el concepte de cultural brownfields per descriure aquells espais industrials abandonats que, abans de qualsevol gran operació urbanística, són ocupats per pràctiques culturals sorgides des de baix, sovint impulsades per artistes, col·lectius o iniciatives alternatives.