Publicacions acadèmiques

L’article de Guy Saez parteix d’una afirmació que desplaça el relat habitual de les polítiques culturals: la cultura no és l’últim esglaó dels drets, sinó una condició per accedir-hi. Aquesta inversió, inspirada en la idea que l’accés a la cultura permet l’emancipació, obliga a revisar el paper real de l’acció cultural en les societats contemporànies.
  

  
El que emergeix en aquest text és una idea de fons: la millora de la gestió museística no pot reduir-se a instruments tècnics o a ajustos organitzatius. Té a veure amb el model de museu que es vol sostenir i amb el paper que se li assigna dins les polítiques culturals. Llegit avui, l’article continua sent útil perquè anticipa debats que s’han intensificat en els darrers anys. La pressió per diversificar ingressos, la dependència del turisme i la creixent hibridació entre allò públic i allò privat no han desaparegut. S’han consolidat com a marc estructural. Això desplaça la pregunta: no es tracta només de com gestionar millor els museus, sinó de des de quins criteris polítics i culturals es defineix aquesta millora.(n. de l'e., 2026)
  

  
Aquesta recerca situa l’accessibilitat cultural com una qüestió estructural de les polítiques públiques i no com un atribut complementari dels serveis culturals. El punt de partida és clar: la participació en la vida cultural és un dret, i aquest dret només es pot exercir de manera efectiva si existeixen condicions d’accessibilitat adequades. Això implica desplaçar la mirada des de l’oferta cultural cap a les condicions materials, jurídiques i institucionals que fan possible o impedeixenl’accés.
  

Les polítiques relacionades amb l'esport i la cultura comparteixen trets comuns. Històricament, s’han avaluat pràctiques en ambdues àrees en relació amb els beneficis potencials per a les persones i la societat en general, com la salut i el foment d’un entorn democràtic
 

La infància i l’adolescència, dues etapes de la vida que determinen en gran mesura les nostres maneres de ser, els nostres principis, els nostres interessos i potser fins i tot la nostra professió. Sovint trobem a faltar ser petits i tenir menys obligacions i preocupacions, però el cert és que aquestes són dues de les etapes de la vida més vulnerables, en què depenem més dels que ens envolten i l’entorn en què vivim ens influencia sense que ens n’adonem.

  
Aquest article situa la cultura festiva en un lloc que sovint queda desdibuixat en les polítiques culturals: no només com a expressió identitària o recurs econòmic, sinó com un espai central de disputa per l’hegemonia social i política. A partir dels casos dels Moros i Cristians d’Alcoi, les Falles de València i la Patum de Berga, el text mostra com la festa opera simultàniament com a mecanisme de cohesió i com a dispositiu de reproducció de l’ordre social.
  

  
L’article de Joaquim Rius-Ulldemolins i Verònica Gisbert aborda una qüestió que sovint es dona per descomptada però rarament s’analitza amb prou precisió: la dificultat real de transformar les polítiques culturals locals, fins i tot en contextos de canvi polític intens. A partir dels casos de Madrid i Barcelona (2015-2018), el text desmunta una expectativa molt estesa: que un canvi de govern i de discurs comporta automàticament un canvi de polítiques.
  

  
El text de Joan Subirats no proposa una política cultural en el sentit clàssic del terme. Proposa una manera de mirar-la. I aquest desplaçament és rellevant perquè situa el debat allà on sovint queda desdibuixat: en la relació entre cultura, educació i ciutat com a espai concret de vida, conflicte i transformació.
  

  
Durant anys, la relació entre cultura i desenvolupament urbà s’ha mogut entre dues posicions difícils de conciliar. D’una banda, la cultura s’ha convertit en una paraula central en els discursos sobre innovació, competitivitat i qualitat de vida urbana. De l’altra, les polítiques públiques han continuat treballant sovint amb indicadors febles, parcials o directament inexistents a l’hora d’avaluar què aporta realment la cultura a una ciutat. El resultat és conegut: la cultura és invocada constantment com a motor de transformació urbana, però continua sent un dels àmbits més difícils de mesurar amb criteris comparables i operatius.
  

  
Aquest article és especialment interessant perquè introdueix una perspectiva poc habitual en l'estudi de les polítiques culturals. En lloc de comparar els models segons el grau d'intervenció pública o els seus objectius, Mariano M. Zamorano, Joaquim Rius-Ulldemolins i Lluís Bonet proposen analitzar com s'articulen les competències culturals entre els diferents nivells de govern.

Un cop feta la lectura d'aquest text és interessant perquè desplaça el debat sobre l’educació artística des de les activitats puntuals cap a la construcció d’aliances estables entre escoles, artistes i equipaments culturals. Més que defensar la presència de les arts a l’escola, planteja una transformació profunda de les maneres d’aprendre, ensenyar i relacionar-se amb el coneixement.