Publicacions acadèmiques

  
Aquest breu article de Philippe Scieur resulta especialment inspirador perquè desplaça la mirada de la mediació cultural com a tècnica de relació amb els públics cap a una qüestió més profunda: la manera com les societats organitzen la convivència, la decisió i l’acció col·lectiva als territoris.  

  
Una mirada crítica que reivindica els drets culturals com a marc normatiu i pràctic per a polítiques culturals que respectin la diversitat, la participació i la justícia cultural.
  

Interseccionalitat. Aquest és el concepte que ha donat una nova dimensió al feminisme. Ras i curt, el concepte encunyat per KimberléWilliams Crenshaw va aportar una nova sensibilitat als estudis feministes

  
L’article de Steven Hadley i Clive Gray proposa portar fins a l’extrem una intuïció que fa anys que recorre el camp: què passa si la lògica instrumental de la cultura es pren seriosament, fins al final. El text no es limita a descriure la instrumentalització, sinó que introdueix un concepte més radical, el d’hiperinstrumentalització, per descriure un desplaçament en què la cultura deixa de ser un mitjà amb sentit propi per convertir-se en un recurs subordinat a objectius aliens.
  

  
L’article d'Emmanuel Négrier i Philippe Teillet Le tournant instrumental des politiques culturelles proposa un desplaçament analític que incomoda els relats habituals sobre canvi en polítiques culturals. Allà on sovint es busquen noves idees, nous paradigmes o ruptures discursives, els autors suggereixen mirar en una altra direcció: els instruments. La hipòtesi és clara des de l’inici: les polítiques culturals canvien menys pel que diuen que pel que fan, menys pels seus principis declarats que pels dispositius concrets que organitzen la seva implementació.
  

El text de Christian Ruby publicat el 2016 a Revue du MAUSS és una crítica profunda a una de les idees més arrelades de les polítiques culturals cactuals: la creença que l’experiència artística produeix emancipació gairebé de manera automàtica. Ruby qüestiona tant el discurs institucional que converteix l’art en eina directa de transformació política com les formes paternalistes de mediació cultural que continuen imaginant el públic com un subjecte a corregir, educar o conduir cap a una “bona recepció” de les obres.
  

  
Les residències d'artistes i escriptors s'han convertit en una de les eines més esteses de les polítiques de suport a la creació contemporània. Tot i això, continuen essent un objecte poc estudiat des d'una perspectiva acadèmica. Aquest número monogràfic de Culture & Musées (2018), coordinat per Carole Bisenius-Penin, proposa un marc d'anàlisi que supera la idea de la residència com un simple espai de treball per entendre-la com un dispositiu on convergeixen creació, mediació cultural, desenvolupament territorial i polítiques públiques.

  
El document d’Icíar Alzaga Ruiz analitza comparativament el model francès dels intermittents du spectacle i el sistema espanyol de contractació temporal dels artistes en espectacles públics, situant el debat en el marc de la jurisprudència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea. El text parteix d’una constatació clara: el treball cultural funciona sovint sobre una temporalitat estructural que els ordenaments laborals han intentat regular sense resoldre del tot les tensions entre flexibilitat productiva i protecció social.
  

  
Un cop revisat el text de Jordi Borja manté una vigència notable perquè qüestiona una de les simplificacions més esteses al voltant de les ciutats creatives: la idea que la creativitat es pot planificar, programar o produir únicament a través d’infraestructures, equipaments o estratègies de màrqueting urbà. (n. de l'e., 2026)
  

  
L’article sobre el centre sociocultural Can Batlló analitza una experiència singular de gestió comunitària sorgida en un antic espai industrial de Barcelona. El text estudia com un moviment veïnal va aconseguir transformar una reivindicació urbana històrica en un projecte cultural i social autogestionat, convertint Can Batlló en un cas rellevant per entendre noves formes de producció cultural i governança urbana.
  

  
L’article de  Jean-Michel Lucas Reconstruire la politique culturelle  parteix d’un diagnòstic sense concessions: la política cultural francesa es troba en un carreró sense sortida. Ni les reformes anunciades ni les fórmules habituals, descentralització, educació artística, increment de subvencions, han aconseguit alterar una inèrcia marcada per la repetició. En aquest context, Jean-Michel Lucas proposa un desplaçament més radical: abandonar les “ficcions necessàries” que han sostingut el sistema i reconstruir les polítiques culturals a partir de noves legitimitats democràtiques.