Article

En el decurs dels darrers anys s’ha estudiat abastament el concepte de democràcia cultural i les implicacions pel que fa a la participació activa de la ciutadania en el procés de la creació i difusió de la cultura. Una reivindicació que porta implícita la posada en valor d’espais artístics que queden fora dels marges institucionals preestablerts, una cultura que sobrepassa les parets dels teatres, els museus, els centres culturals, per tal de reconquerir l’espai urbà més proper i quotidià de la ciutadania: el carrer.

“Una ciutat pensada per a la infància és una ciutat oberta a tota la ciutadania”

Francesco Tonucci (La ciutat dels infants)

L’educació, més enllà dels murs de l’escola

L’educació del segle XXI ha plantejat un nou paradigma i una nova reflexió sobre el propi sentit d’educar. Etimològicament parlant, i segons el diccionari de  l’Institut d’Estudis Catalans, educar és ajudar (algú) a desenvolupar les seves facultats físiques, morals i intel·lectuals.

Prenent  aquesta premissa com a punt de partida, el pes de l’educació (el qual havia quedat tradicionalment relegat a un àmbit estrictament escolar) ha traspassat els murs dels centres educatius per a arribar al carrer.

  
Si Torelló servia per provar una metodologia, Vilanova i la Geltrú permet veure què passa quan aquesta es consolida i es fa créixer. L’avaluació deixa de ser un exercici puntual i es converteix en una eina per entendre millor el paper estructural de la cultura en la vida municipal
  

«Això no és una revolució digital, sinó una civilització digital.»

(Irina Bokova, exdirectora de la UNESCO)

A finals del segle XX, la irrupció de les noves tecnologies de la informació va propiciar un profund canvi en la producció i concepció de moltes pràctiques culturals. Els mitjans digitals no només van transformar la manera que tenia la ciutadania d’accedir a continguts culturals sinó també, i fonamentalment, la manera de crear-ne de nous. En les darreres dues dècades, s’ha fet l’esforç per digitalitzar continguts culturals als quals només es podia accedir d’una manera analògica però alhora també s’han impulsat projectes que es poden incloure en el concepte de cultura digital que “serveix per descriure el context ampli de societat digital on s’insereix la cultura, i que inclou els comportaments i els hàbits de socialització de la ciutadania”

“Crec que les veritables revolucions del meu temps no han estat canvis de govern ni dels qui regeixen les institucions públiques, sinó revolucions de les formes de sentir i de veure”

(Susan Sontag)

Vivim en un context on les noves tecnologies ens condueixen a viure a més velocitat del que acostumàvem a fer-ho uns anys enrere, on la informació està fragmentada en multiplicitat de missatges que ens arriben a través de diferents mitjans i que sovint som incapaços de filtrar i processar. Aquest nova realitat també s’ha traslladat a la cultura, i la creació artística no ha dubtat a utilitzar aquests nous mitjans per comunicar i transformar els seus llenguatges.

En els últims mesos el retorn a la normalitat postpandèmica ens ha dut a una bogeria col.lectiva per voler recuperar el temps perdut, les ganes de divertir-se i viure sense pensar massa, sensacions totes vàlides, però que, al meu parer, han omès un dels més bàsics aprenentatges després d’aquesta època de tant patiment: el fet de saber ressituar-se.