Article

En els moments de crisi l’autonomia de l’art es desdibuixa i renova els seus vincles amb l’acció política. En els actuals dies d’incertesa, encara en plena sisena onada de la pandèmia i tot just prefigurant com serà l’era posterior, l’art no només ofereix moments de bellesa, consol i evasió, sinó que referma el seu potencial de transformació social i aborda de cara les derives que marquen el present i comprometen el futur.

  
L'emergència climàtica ha deixat de ser només una qüestió ambiental. Cada vegada és més evident que els objectius de descarbonització, eficiència energètica o preservació de la biodiversitat no es podran assolir únicament amb solucions tècniques. El repte és també cultural. Implica transformar hàbits, imaginar altres formes de vida i redefinir les relacions entre les persones, els territoris i els recursos que sostenen la vida.

  
  
Ja fa temps que l’educació es reconeix com una de les funcions més significatives dels museus i els espais patrimonials, si bé és cert que la nova proposta de definició de museu de l’ICOM (encara subjecta a revisió) omet el terme i no en fa referència de forma explícita. A Catalunya, quan pensem en la feina dels educadors o mediadors de museus, el nostre imaginari es remet a la programació per escoles (i a molt estirar, per famílies). Tanmateix, el concepte s’ha anat expandint a poc a poc, contemplant noves propostes i públics.

El moviment actual de protesta feminista internacional sota el lema #MeToo va néixer fa uns anys degut a les denuncies publiques que van fer actrius on denunciaven haver patit abusos per part de figures molt conegudes de la industria cinematogràfica. Aquest hashtag es va estendre ràpidament arreu de tot el món, fent visible una problemàtica que és present des dels àmbits més reconeguts com a les esferes més privades i anònimes.

  
La pandèmia va accelerar la digitalització de la cultura, però també va obligar a mirar de nou els espais físics. Places, carrers, biblioteques, centres cívics, museus, parcs i equipaments culturals van deixar de ser elements de fons de la vida quotidiana per convertir-se en objectes de debat públic. La interrupció de les activitats presencials va fer visible fins a quin punt aquests espais no són només contenidors d'activitats, sinó infraestructures essencials de relació, participació i ciutadania.

  
La pandèmia va accelerar processos que ja estaven en marxa. En pocs mesos, equipaments culturals, administracions i organitzacions van traslladar una part significativa de la seva activitat a l'entorn digital. La urgència de mantenir el contacte amb els públics i sostenir una mínima continuïtat de la vida cultural va convertir la digitalització en una prioritat immediata. Tanmateix, un cop superada la fase d'emergència, la pregunta rellevant no és fins a quin punt la cultura s'ha digitalitzat, sinó quin tipus d'ecosistema cultural està emergint d'aquest procés.