Article

  
El debat sobre cultura digital ja no gira només al voltant de les eines. El que està en joc és si som capaços d’entendre el digital com un ecosistema cultural amb implicacions polítiques, educatives i territorials.
  

A Catalunya i Espanya optar per la creació contemporània i la cultura com a sortida laboral és encara una aposta arriscada. Segons les dades d’una enquesta feta a 1.384 artistes i professionals de la cultura l’any 2022 per la Victoria Ateca i la Anna Vilarroya, més de la meitat dels professionals perceben dificultats a l’hora de viure de la seva feina i la majoria, és a dir el 80%, pensen que la societat ignora la precarietat i la irregularitat que la caracteritzen.

  
L’article de Santiago Eizaguirre analitza els efectes de la pandèmia sobre un àmbit sovint lateral en les polítiques culturals, però central en la pràctica cultural real: els espais i projectes que operen des de la gestió comunitària. El punt de partida és clar: aquests espais no són només llocs de producció cultural, sinó dispositius de relació, governança i acció col·lectiva, i és precisament aquesta condició la que la pandèmia va tensionar amb més intensitat.
  

  
L’article de Raúl Abeledo Sanchis (2022) situa els observatoris culturals en un moment de crisi sistèmica i transformació global en què la cultura adquireix una centralitat renovada dins les polítiques públiques. En aquest context, els observatoris emergeixen com a espais híbrids entre recerca, acció i mediació, amb una funció que va més enllà de la simple producció d’informació. La seva raó de ser es vincula a una mancança persistent: la feblesa de l’avaluació estratègica en els processos de planificació pública, sovint relegada a un paper marginal malgrat la seva importància per orientar decisions.