Article

Nicolás Barbieri | kult-ur  Vol. 1, núm. 1 (2014) 

RESUMEN: Las políticas culturales se han institucionalizado sobre la idea de la cultura como sustantivo, como objeto, incluso como esencia de un grupo o colectivo. Si bien el modelo de democratización de la cultura continúa como núcleo de las políticas culturales, se vuelve evidente la caducidad de buena parte de los principios de una política centrada en el acceso a la oferta cultural. Los problemas a los que las políticas públicas se enfrentan resultan cada vez más complejos, inciertos y con más riesgos incorporados. Suponen un nuevo reto para la legitimidad de las instituciones culturales en su rol de intermediación tradicional. En este contexto, los bienes comunes (commons) emergen no sólo como concepto analítico sino como herramientas de acción política, social y legal. Los bienes comunes no son simplemente objetos o espacios, sino complejos sistemas de gestión de recursos con comunidades y normas que permiten su sostenibilidad. Este artículo plantea como hipótesis la posibilidad de que las políticas culturales reconozcan la cultura no sólo como sustantivo sino también como adjetivo (lo cultural). ¿Qué implica concebir las políticas culturales como políticas de los bienes comunes? ¿Cuáles son las diferencias principales en lo que se refiere al modelo de políticas de acceso a la cultura? ¿Puede un cambio de modelo derivar en la desresponsabilización de las políticas públicas en el ámbito de la cultura?

  
La cultura digital ha introduït una manera de relacionar-se basada en la col·laboració, la participació i la manca de jerarquies. La Cultura Localizada como respuesta social a la Red parteix d’una intuïció precisa: aquestes lògiques no s’han quedat en l’àmbit virtual, sinó que han començat a reconfigurar espais físics i pràctiques culturals concretes. L’article proposa llegir aquest desplaçament a través d’un cas: la Tabacalera de Madrid, no com a equipament, sinó com a forma d’organització cultural.
  

  
L’apologia dels centres culturals de proximitat proposa un desplaçament clar en la manera d’entendre l’impacte de la cultura. Davant d’un relat dominat per les grans institucions, el text defensa que és en els equipaments de barri on es fa visible amb més precisió la incidència real de la cultura en la societat. No tant com a espectacle o com a consum, sinó com a pràctica situada que travessa la vida quotidiana i contribueix a configurar el teixit social.
  

  
Una proposta metodològica que estructura com els municipis poden construir sistemes d’indicadors culturals útils per planificar, seguir i avaluar polítiques públiques.
  

L’estudi de Vicente Coll-Serrano, Salvador Carrasco-Arroyo, Olga Blasco-Blasco i Luis Vila-Lladosa, publicat a Política y Sociedad (vol. 51, núm. 2, 2014), presenta una arquitectura metodològica per dissenyar un Sistema d’Indicadors Culturals Locals

  
El llenguatge de les indústries culturals s’ha imposat com a marc dominant per explicar el paper de la cultura en l’economia. En aquest text, Santi Eraso qüestiona aquesta reducció i proposa recuperar la idea d’ecosistema cultural, molt més ampli que el conjunt d’activitats que generen productes i mercats. La seva reflexió recorda que la cultura també produeix coneixement, relacions socials, experiències i recursos simbòlics que no poden mesurar-se només en termes de consum o creixement econòmic. 

 El text convida a pensar si la cultura s’ha de governar només com un sector econòmic o com un ecosistema complex que sosté drets, imaginació i vida col·lectiva.
  

  
L’article publicat a  Demasiado Superávit proposa una lectura especialment crítica del gir que van experimentar les polítiques culturals durant les dècades anteriors a la crisi financera. El text parteix d’una oposició suggerent entre dues figures que han marcat imaginàriament la política cultural contemporània: Matthew Arnold i Richard Florida.

  
El documental Five Days to Dance segueix una experiència concreta i delimitada en el temps: una parella de ballarins arriba a un institut i proposa als estudiants crear una peça de dansa en només cinc dies. El punt de partida és senzill. El desplegament, no tant. El film mostra com aquesta intervenció intensiva altera, encara que sigui de manera provisional, les dinàmiques habituals del centre educatiu i les relacions entre els alumnes.