Interacció

  
  
La cultura s’ha convertit en un recurs habitual de les polítiques de desenvolupament urbà. Joaquim Rius-Ulldemolins examina críticament aquest gir a partir de la comparació entre Barcelona i València i planteja una qüestió decisiva: què passa amb la política cultural quan la cultura deixa de ser només un àmbit de política pública i es converteix en instrument de transformació, promoció i legitimació de la ciutat?
  

És precisament aquesta transformació de la cultura en instrument de desenvolupament urbà allò que analitza Cultura, gobernanza local y desarrollo urbano. El text s’inscriu en el debat crític sobre la ciutat creativa que havia anat qüestionant l’associació gairebé automàtica entre cultura, creativitat, regeneració urbana i desenvolupament econòmic. Joaquim Rius-Ulldemolins hi adopta una perspectiva sociològica i utilitza Barcelona i València com a casos comparats per observar dues maneres d’articular política cultural, governança urbana i desenvolupament local.

El punt de partida és la centralitat adquirida per la cultura en les ciutats contemporànies. Institucions culturals, grans equipaments, esdeveniments, districtes creatius i concentracions d’artistes i indústries culturals han passat a formar part de les estratègies amb què les ciutats construeixen identitat, atrauen activitat econòmica i turística i competeixen per visibilitat. Aquesta centralitat converteix la cultura en un factor de desenvolupament urbà, alhora que modifica la funció de les polítiques culturals.

La tesi del llibre és especialment crítica amb aquesta transformació. Segons Rius-Ulldemolins, la política cultural local ha anat desplaçant part de la seva orientació cap a la participació i la democratització cultural per incorporar-se a les estratègies de la ciutat emprenedora. L’ús intensiu de la cultura com a recurs urbà pot acabar buidant-la de la seva capacitat innovadora i transgressora i convertir-la en mecanisme de legitimació d’una governança urbana elitista. La crítica no es dirigeix, per tant, a la relació entre cultura i desenvolupament, sinó a la seva instrumentalització.
  

El problema no és que la cultura contribueixi al desenvolupament urbà, sinó què passa amb la cultura i amb la governança de la ciutat quan aquesta contribució es converteix en la seva principal justificació.
  

La comparació entre Barcelona i València permet concretar aquesta discussió. En totes dues ciutats, des de finals dels anys vuitanta, la cultura, les institucions i els grans esdeveniments han tingut un pes creixent en la construcció del projecte urbà. Les trajectòries, però, mostren diferències significatives. Rius destaca en el cas barceloní una major combinació de participació pública i privada, finançament i articulació social, que faria les institucions més permeables al context cultural del territori. A València identifica una governança més dependent d’una única administració i una debilitat dels mecanismes transparents de participació sectorial i local.

El llibre dedica una atenció particular als grans equipaments i als grans esdeveniments. El cas del Palau de les Arts permet analitzar la relació entre política cultural, finançament, gestió institucional i valor públic. El mateix índex del volum és revelador: després d’examinar la gènesi i el model de gestió de l’equipament, l’autor aborda el seu «desgovern institucionalitzat», el finançament i el valor públic i acaba preguntant-se pel pas de «joia de la corona» a càrrega per a les polítiques públiques.

Aquesta anàlisi porta a ampliar la pregunta sobre l’impacte cultural. Rius defensa que l’avaluació de les polítiques urbanes basades en la cultura no pot limitar-se als resultats immediats o a la visibilitat aconseguida. També ha de considerar els costos de les grans infraestructures i esdeveniments i, especialment, els costos d’oportunitat en termes creatius i socials: què s’ha deixat de fer, quines alternatives no s’han pogut desenvolupar i quins actors han quedat fora de les decisions.

La proposta final intenta superar el model instrumental de ciutat creativa. El llibre reclama una governança cultural basada en la participació, la sostenibilitat i una administració amb una funció més facilitadora que estrictament proveïdora. També defensa un protagonisme renovat dels nivells local i regional i unes institucions culturals capaces de generar activament valor cultural, en lloc de limitar-se a allotjar activitats. El desplaçament és important: la qüestió deixa de ser com utilitzar la cultura per transformar la ciutat i passa a ser com governar aquesta transformació sense subordinar la cultura als objectius econòmics, immobiliaris o de projecció urbana.
  

Nota de l’editor (2026). Llegit avui, el llibre conserva interès perquè anticipa una discussió que s’ha fet més complexa: la incorporació de la cultura a les polítiques urbanes no garanteix per ella mateixa més democràcia cultural, més participació ni un desenvolupament territorial més equilibrat. La seva aportació més sòlida és precisament separar allò que sovint apareixia unit en el discurs de la ciutat creativa: més cultura visible, més inversió cultural i més atractivitat urbana no equivalen necessàriament a una millor política cultural.

Des de la perspectiva actual, el marc també mostra alguns límits. La contraposició entre instrumentalització i valor cultural deixa menys desenvolupades qüestions que després han guanyat centralitat, com els drets culturals, les desigualtats en la participació o la capacitat efectiva de la ciutadania per intervenir en les decisions culturals. Això no invalida l’anàlisi. Permet situar-la en el moment en què va ser escrita: el llibre contribueix sobretot a desmuntar la confiança en la cultura com a motor urbà gairebé autosuficient i a retornar la discussió al terreny de la política, la governança i els conflictes sobre el model de ciutat.
  
  

Referència

Rius Ulldemolins, J. (2018). Cultura, gobernanza local y desarrollo urbano: Políticas culturales en Barcelona y València en perspectiva comparada. Universitat de València.
  

Llibre registrat i disponible al catàleg bibliogràfic CERCles especialitzat en polítiques culturals i pensament contemporani.