Apunts

La planificació estratègica territorial o com fer viable la decisió d’un projecte col·lectiu de ciutat

Helena CruzSòcol

El planejament estratègic territorial és un instrument de gestió que les administracions locals començaren a utilitzar especialment a mitjans dels noranta per guiar el desenvolupament econòmic dels municipis i respondre als reptes que presentaven les ciutats a finals del segle XX. Si mirem de fer-ne un balanç, en alguns casos la redacció d’un pla estratègic ha representat l’ocasió per acordar amb la societat civil i especialment amb els agents econòmics un futur desitjable pel municipi. El disseny de futurs escenaris i objectius permet als participants esclarir quines són les prioritats pel municipi en qüestió, discernint quines són necessàries de les urgents.

Desenvolupament de projectes temporals a espais buits o en desús

Killing Architects

Document on s'analitza com finançar i gestionar millor els projectes d’ús temporal en espais desocupats a les ciutats. Segons els autors, aquest tipus de projectes tenen un gran potencial per revitalitzar zones deprimides, oferir bones oportunitats a ciutadans que vulguin participar en projectes artístics comunitaris, o desenvolupar-hi les seves pròpies iniciatives, proporcionar serveis als residents locals i fer dels carrers i places llocs més vius i atractius. Assenyalen, però, que el veritable repte per aquest tipus de projectes és el finançament. L’estudi té per objectiu orientar a totes les parts interessades i agents que hi participen sobre com gestionar i organitzar millor aquestes iniciatives, com localitzar fonts de finançament sostenibles i a llarg termini i, finalment, insta als urbanistes a que les tinguin en compte en les seves estratègies.

Instituciones de lo común

Museu Nacional Centre d'Art Reina Sofia | Carta, núm 2. Primavera-Verano 2011

Recuperem per al debat d’Interacció els articles del dossier «Redes. Instituciones de lo común»  del número dos de la revista ‘Carta’, editada per el Museu Nacional Centre d'Art Reina Sofia (MNCARS).

A l’editorial de la revista amb el títol, ‘Hacia una nueva institucionalidad’, Manuel Borja-Villel proposa buscar un altre model institucional. Aquí teniu un extracte:

«La generación de un nuevo modelo cultural debe ir acompañada de cambios institucionales, porque las instituciones son las principales estructuras de invención de lo social, de un hacer afirmativo y no limitativo.»

«La defensa de la institución pública se hace hoy muy difícil de sostener. La dicotomía entre público y privado en que se ha sustentado la organización social en el último siglo y medio ya no funciona. La dimensión creativa que define nuestra sociedad se encuentra tanto en lo privado como en lo público, y la diferencia entre ambos se determina de un modo arbitrario. Lo público, como gestor de la creatividad, no garantiza que esta no sea expropiada con finalidad de lucro.

Landfill Harmonic: l'orquestra que va sorgir de les escombraries

Landfill Harmonic és un documental sobre un projecte musical impulsat per Luis Szarán, director d'orquestra, i Fabio, professor de música, a Paraguai, que es basa en la construcció d'instruments musicals utilitzant materials recollits de les escombraries i en l'ús d'aquests instruments per a la formació d'orquestres, on participen un centenar de joves.

Els instruments es construeixen a la ciutat de Cateura, una petita localitat situada prcticament en un abocador amb uns índexs de pobresa elevats.

La perplejidad del teatro contemporáneo. Giulio Cesare de Castellucci

el balcón de la espera

En el cine dos escenas representan para mí toda la fuerza de la perplejidad que provoca la creación contemporánea. La primera la encontramos en la comedia de Woddy Allen Small Time Crooks (Granujas de medio pelo) cuando Ray Winkler, aquel entrañable buscavidas, acompaña a su mujer y al fraudulento marchante de arte interpretado por Hugh Grant  a ver una obra de creación contemporánea por tal de mejorar su educación y entrar en los círculos de la alta cultura. Ray no puede más que dormirse ante el imposible espectáculo.  La otra escena la encontramos en la para mi discutible La Grande Bellezza cuando una artista semidesnuda no duda en chocar contra un muro en un intento, una vez más fraudulento, de exponer su teoría del arte a partir del concepto de vibraciones.

Dos símptomes de la planificació estratègica

Aquesta modesta contribució neix de l’experiència universitària. Algú podrà dir, doncs, que és una percepció de laboratori, allunyada dels coneixement real. Durant uns quants anys he estat responsable d’introduir el funcionament del món local als alumnes de gestió cultural de la UB. En aquest marc, un dels debats que realitzàvem partia de l’anàlisi d’experiències de planificació cultural.

Fa anys que no participo en processos de planificació cultural, així que aquesta contribució es basa en la imatge que m’he anat dibuixant a partir de les aportacions que realitzaven els alumnes en els debats a l’aula. Una imatge molt parcial, però que crec no estarà molt allunyada del que realment succeeix en els processos de planificació cultural en el territori.

¿Hacia un modelo sudamericano de política cultural? Singularidades y convergencias en Uruguay, Paraguay y Chile en el siglo XXI

Mariano M. Zamorano, Joaquim Rius Ulldemolins, Ricardo Klein | European Review of Latin American and Caribbean Studies No 96 (2014)

Resumen: Desde los inicios del estudio de la política cultural en los años ochenta, la dimensión comparativa internacional ha sido uno de sus ejes de análisis. Esto ha revelado la diversidad de enfoques y la existencia de modelos nacionales y regionales, unas diferencias que han sido explicadas por condicionantes históricos y políticos. Asimismo se ha diagnosticado una tendencia a la difusión internacional de estos modelos. En el caso Latinoamericano, se han realizado en los últimos años algunas compilaciones de estudios nacionales, pero raramente estos estudios abordan la tarea comparativa. En este artículo, intentaremos responder a la pregunta de si existe un modelo sudamericano de política cultural. 

El sistema de la política cultural en Cataluña: un proceso inacabado de articulación y racionalización

Joaquim Rius Ulldemolins, Arturo Rodríguez Morató, Santi Martinez Illa | RIPS, Vol. 11, núm. 3, 2012, p. 173-203

Resumen  El sistema de la política cultural en Cataluña representa un caso complejo y singular. Complejo porque tres administraciones públicas desempeñan en él un papel central, por su relevancia presupuestaria, organizativa y sustantiva: Departamento de Cultura, Diputación de Barcelona y Ayuntamiento de Barcelona. Y un sistema singular porque representa un caso que no se ajusta a los modelos tradicionales de política cultural, ya que la Diputación ha desarrollado un sistema de cooperación cultural que va más allá de sus atribuciones

Los guardianes de la excelencia

 Rubén Martínez |  Nativa 

En la cultura siempre hay guardianes de la excelencia. Creen ser los custodios de los valores que nos constituyen como seres civilizados o como seres modernos. Los amos del calabozo. Aparecen una y otra vez de manera cíclica pero con pintas diferentes. Qué sería de nuestras vidas sin esos tutores morales. Qué sería de nuestra piel si esos guardianes de la excelencia no nos dijeran cómo debemos cultivarnos.

Tuit de la setmana

Inicia sessió o registra’t per enviar comentaris