participació

Ciutat com escenari i condició de la vida social

Jordi Borja, Fernando Carrión y Marcelo Corti (ed.) | UOC

“La urbanització extensiva i especulativa és la dissolució de la ciutat i de la ciutadania”, aquesta frase ubicada a la introducció escrita per Jordi Borja i Fernando Carrión, és una afirmació demolidora que dona sentit al context que descriu el llibre. Es tracta d’una visió global però crítica del món urbà d’Amèrica Llatina i Europa, al marge de l’Agenda Urbana de Nacions Unides que com ressalten els autors s’ha allunyat de l’ètica i el context actuals. Les polítiques públiques d’urbanisme han girat sovint al voltant de la competitivitat, però, com s’inclou la voluntat de les majories socials en la planificació urbana?

Els museus són de tots? Camins perquè ho esdevinguin.

Anabel Fernández Moreno | Trea

La trajectòria del concepte de procomú ve de segles enrere, tot i que no és fins la primera dècada del segle XXI quan aquesta comença a usar-se sistemàticament per a referir-se als béns cognitius que es troben als museus. En el seu significat original, el procomú es refereix al patrimoni compartit per una comunitat. La unió del procomú i el museu s’associen a la idea de projecte col·laboratiu, que amb la incursió de les noves tecnologies apropa el coneixement a la ciutadania i li dona visibilitat.

Ciència ciutadana als barris de l'ICUB. Crònica

Diana Escobar, biòloga, museòloga i màster en Societat de la informació i el coneixement (UOC). Des de 2008 és responsable del programa Barcelona Ciència de l’Institut de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, al qual recentment s’ha afegit el programa d’Innovació de la Direcció d’Innovació, Coneixement i Arts Visuals.

Diana ens explica breument que les activitats de ciència a l’Ajuntament de Barcelona van començar de forma sistemàtica quan Carme Prats, aleshores directora dels centres i museus de ciències de Barcelona, es van organitzar les tardors de ciències i el portal de divulgació de ciència Medciències i La Talaia.

Ciència ciutadana amb Fermín Serrano. Crònica

Ciència ciutadana

La ciència ciutadana és una eina antiga potenciada per les noves tecnologies, gràcies a les quals les observacions que han crescut de forma exponencial. Proporciona noves formes d’interactuar entre els investigadors i es ciutadans: s’obtenen dades més ràpidament i d’indrets als quals no hi seria fàcil accedir.

Per què considerem que la ciència és cultura?. Crònica

“Quan obrim els diaris per la secció de cultura abunden les notícies de cinema, literatura o teatre, entre d'altres. La ciència normalment està en un altre lloc.  A mi tant me fa on estigui col·locada, sempre que acceptem que van unides “.  Aquesta flexibilitat, i alhora aquest mandat, es va convertir en la consigna principal que va transmetre durant la conferència inaugural d’Interacció17 Lluís Torner, físic i director de l'Institut de Ciències Fotòniques de Barcelona (ICFO).

Aspectes fonamentals sobre ciència ciutadana, una lliçó des de França

F. Houllier, J-B. Merilhou-Goudard | Ministeri d’Ensenyament Superior i Recerca (FR)

La participació de no professionals en la producció de coneixement no és un fenomen nou i ha estat practicada durant segles en l’àmbit de la història natural o en l’astronomia (botànica, etimologia, descobriment d’objectes astronòmics...), així com en el de la salut, a través de les contribucions actives dels pacients per a la producció de coneixement que permeten un avenç considerable en certs espais de recerca. Tot seguit farem un cop d’ull a l’estat de la qüestió a França, un dels estats capdavanters a Europa (junt amb el Regne Unit i els Països Baixos), en el desenvolupament de polítiques de ciència ciutadana.

Ciutat i democràcia: intel·ligència i experimentació col·lectiva

Josep Perelló | Barcelona Metròpolis

La ciència ciutadana pot ser una manera de procedir més democràtica, més transparent i clarament alineada amb la visió que alguns tenen en matèria d’innovació social sota la denominació de laboratori ciutadà.

Ciència ciutadana en la societat del coneixement: cap a la ciberdemocràcia i més enllà

Daniel Innerarity | Paidós

Antonio Lafuente, Andoni Alonso i Joaquín Rodríguez | Cátedra

Parlar de ciència, avui dia, suposa considerar dos aspectes fonamentals del context social actual: d’una banda, les exigències de democratització del saber enteses com a demandes de participació, consens i debat públic que s’han estès en el món occidental i, de l’altra, el sorgiment paral·lel de l’anomenada «societat del coneixement», alimentat pel desenvolupament de les tecnologies de la informació i la comunicació.

Aquests dos factors han contribuït a la profunda alteració del paradigma modern de la ciència com a disciplina autònoma i autoregulada que avança aliena als interessos de la ciutadania. Si bé la comunitat científica va haver de conquerir la seva sobirania, fa segles, per deslligar-se del control polític que limitava la recerca de veritats empíriques, actualment el coneixement científic forma part de la capacitat d’acció de tots els actors socials, els quals han de poder incidir en la presa de decisions sobre qüestions com el medi ambient, l’alimentació, les malalties o la reproducció, a més de les importants repercussions ètiques de pràctiques com el biohacking, les quals se situen en el centre de l’agenda política i l’escenari públic del segle XXI.

El momento de la ciencia ciudadana

Miremos a los últimos meses. Medio mundo está dándole vueltas a la post-verdad[1], sus motivos y sus causas. Otros, muchos menos afortunadamente, están incluso dudando de la utilidad de las vacunas. En 2016 algunos también nos descubríamos junto a millones de personas de todo el mundo saliendo a cazar Pokemones en una especie de competición masiva por ayudar a un científico virtual que quería encontrar todo tipo de bichitos… Junto a estos podemos encontrar cientos de casos de rabiosa actualizad que, para bien o para mal, sirven para contextualizar cómo lo amateur, lo colaborativo, lo descentralizado, está en nuestro día a día[2]. Estamos presenciando nuevas fórmulas de generar riqueza, de hacer política, de hacer periodismo…

Arte y ciencia: preguntarse acerca del mundo

Arte y ciencia son dos ámbitos que se asocian hoy en día con destacable interés. Una cultura contemporánea híbrida, variable y en flujo permite preguntarnos acerca del lugar en el que ambas disciplinas se cruzan y se encuentran. Un marco común que nos invita a pensar más allá de las teorías y modelos actuales, y fijar la vista en los procesos de creatividad, innovación y cooperación interdisciplinar.