consum

Públic i funcions dels espais escènics municipals es mantenen estables durant el 2018

El públic i les funcions de les sales municipals es van mantenir el 2018 respecte els anys anteriors. Així es desprèn de les dades de l’estudi del “Circuit de la xarxa d’espais escènics municipals” que publica l’Oficina de Difusió Artística (ODA).

Fins a 439.646 espectadors van assistir a les 1.916 funcions organitzades pels espais escènics municipals l’any 2018, xifra que suposa un augment del 1,7% de públic respecte l’any anterior. D’aquest total, la dansa i la música són els gèneres que tenen un augment major d’espectadors (27,3% i 8,7% respectivament).

Els Hàbits i les Pràctiques Culturals a l'Espanya del 2019

Quanta gent escolta música o va al cinema sovint o quines franges d'edat assisteixen més al teatre? L'Enquesta d'Hàbits i Pràctiques Culturals a Espanya entre 2018-2019, compta amb el conjunt de la població a partir de 15 anys, per donar resposta a aquest tipus de preguntes sobre les pràctiques culturals més o menys habituals. La finalitat del projecte és múltiple: d'una banda, avaluar l'evolució dels principals indicadors relatius als hàbits i pràctiques culturals; i, d'altra, aprofundir en altres aspectes rellevants en l'àmbit cultural, sobretot pel que fa als consums culturals.

Les muses de la música

La imatge d’unes poques cantants pop que omplen graelles musicals i sumen visualitzacions a YouTube ens poden arribar a crear un miratge i fer-nos creure que hi ha plena paritat al món de la música. Res més lluny de la realitat, si més no a casa nostra.

L'Anuari de la Música 2019, que han presentat recentment Enderrock i ARC, posa el focus en les dones en la industria de la música i constata que la presència femenina en la indústria musical catalana és només del 33%. Així que hi trobem una tercera part de dones tant a les escoles, com als festivals i la indústria musical en general. 

El videojoc més enllà del joc

Perdre’s per una aventura medieval, guanyar una competició esportiva o simplement construir un món amb blocs és possible des de qualsevol lloc del món si tenim accés a una pantalla. El videojoc envaeix un munt de plataformes i pantalles de diversos dispositius que solem tenir ben a mà, de fet, al palmell de la mà. Juguem?

Anuari d'Estadístiques Culturals 2018

La cultura a l’Estat espanyol creix al ritme del turisme cultural.

Com evoluciona l’assistència de públics a les sales de cinema o com es distribueix el treball de la cultura a l’Estat espanyol? Per resoldre aquests interrogants ja tenim aquí l’Anuari d'Estadístiques Culturals 2018, elaborat per la División de Estadística y Estudios de la Secretaría General Técnica del Ministerio. Com cada any, el seu objectiu és proporcionar una selecció dels resultats estadístics més significatius de l'àmbit cultural procedents de diverses fonts, que faciliti el coneixement de la situació i de l'evolució de la cultura a l’Estat espanyol, el seu valor social i el seu caràcter com a font generadora de riquesa i desenvolupament econòmic.

Dóna’m la mà: art i educació

Victoria M. Ateca-Amestoy, Victor Ginsburgh, Isidoro Mazza, John O’Hagan, Juan Prieto-Rodiguez [eds.] | Springer

Si acceptem que la cultura és essencial per a la construcció d’una societat millor la participació cultural ha de ser una de les nostres preocupacions principals. L’equació és senzilla: no podem aspirar que la cultura vehiculi el desenvolupament social si una part de la població amb prou feines hi té un paper actiu. Ja sabem que la participació cultural és un concepte tan abstracte com el terme “cultura” i que inclou un ventall d’activitats amplíssim, com anar a l’òpera, jugar a videojocs o llegir articles amb el mòbil. En el cas català n’hem parlat arran de la publicació de tres estudis: “La participació cultural a Catalunya 2013-2016”, l’Anuari de la Música 2018 i els resultats relatius als museus i els centres expositius de l’Enquesta de participació cultural a Catalunya 2017 (EPCC-2017). Doncs bé, el llibre d’autoria col·lectiva “Enhancing Participation in the Arts in the EU: Challenges and Methods” amplia el focus d’observació a tot l’àmbit europeu.

Qui és aquesta gent que visita museus a Catalunya

Et deixo triar. Què prefereixes, quedar-te a casa i començar alguna sèrie de Netflix o agafar el tren i baixar a Barcelona per anar al museu? Va, calça’t que em ve de gust veure l’exposició que acaben d’inaugurar al CCCB. Ens podem imaginar la conversa. Un dissabte a la tarda d’estiu en alguna població a prop de la capital. Però, com són aquestes persones que decideixen dedicar el seu temps a vagar per un espai expositiu o un monument? Per respondre aquesta pregunta l’Observatori dels Públics del Patrimoni Cultural de Catalunya (OPPCC) va presentar el passat mes de juny els resultats relatius als museus i centres expositius de l’Enquesta de participació cultural a Catalunya 2017 (EPCC-2017).

De lluny ve una música celestial

Barcelona, 1997. La Joana s’ha llevat nerviosa. És el dia. No pot esperar que arribin les cinc de la tarda, l’hora en què sortirà de classe. Però no té més remei que passar el dia a l’institut. Ho té tot planejat i ja ho ha parlat amb la mare. Quan el timbre certifiqui que s’ha acabat la lliçó d’Anglès, la Joana s’afanyarà a agafar l’autobús, que la portarà a la Plaça de Catalunya. Baixant la Rambla a mà dreta hi ha el carrer dels Tallers i al número 7, Discos Castelló. Que no hi hagi cua, pensa. Avui surt a la venda “Bon dia”, el nou disc d’Els Pets, i no hi ha res que la Joana desitgi més.

No és or tot allò que lluu

Peter Campbell, Dave O’Brien, Mark Taylor | Sociology (2018) 1-21

Ha arribat per quedar-se. Una nova etiqueta ha monopolitzar el món de la cultura: les indústries culturals i creatives (CCIs, sigles en anglès). El sector cultural ha aconseguit cert protagonisme traduint el seu discurs al llenguatge de la lògica econòmica, és a dir, de la lògica del mercat. Ara bé, quan fem referència a aquesta mena d’indústries, de què estem parlant? De quines empreses? Però més concretament, de quins treballadors estem parlant? Peter Campbell, Dave O’Brien i Mark Taylor publiquen “Cultural Engagement and the Economic Performance of the Cultural and Creative Industries” fent èmfasi en les ocupacions del sector.

La fi del game over

Game over. Unes lletres blanques sobre fons negre apareixen a la pantalla. L’aventura s’ha acabat. La funció ha baixat el teló. This is the end, my only friend. Game over? Agafes el comandament i tornes a començar el joc. Aquesta és la dinàmica videolúdica. És el “play it again, Sam” dels jocs. Diuen que l’home és l’únic animal que ensopega dues (o diverses) vegades amb la mateixa pedra. I és que ens agrada enfrontar-nos una vegada i una altra al mateix obstacle fins que aconseguim superar-lo. Obstinació, orgull o masoquisme? La cultura dels videojocs va començar en les sales de màquines recreatives en què cada partida costava unes quantes monedes. I és clar, les butxaques acabaven quedant buides. Des d’aquella època daurada dels arcade a l’actualitat els videojocs s’han situat al centre de les indústries culturals i creatives. Com cada any des del 2008, l’Asociación Española de Videojuegos (AEVI) presenta el seu anuari per radiografiar l’estat d’aquesta indústria en l’àmbit espanyol.