gestió i governança cultural

Un dels grans dèficits estructurals del procés de descentralització de l’Estat espanyol ha estat el marc regulador de les polítiques culturals. Tot i que recentment s’ha reformat la llei estatal que regula l’administració local, la distribució de les competències sobre cultura de les tres grans administracions publiques de l’Estat no ha estat un tema ben resolt des de la restauració de la democràcia. Com sol passar en aquests casos, el que ha patit més aquesta històrica indefinició ha estat el més dèbil, l’administració local.

  
El debat sobre el model de gestió de L’Atlàntida de Vic s’ha situat, en els darrers anys, en un lloc central de la política cultural municipal. Els dos informes elaborats el 2016, en el marc de la possible remunicipalització de l’equipament, permeten ordenar aquest debat i, alhora, evidenciar-ne els límits.

  
El pla d’equipaments culturals d’Arenys de Munt no descriu una manca d’espais, sinó una dificultat més profunda: tenir infraestructures sense sistema cultural que les activi.

  
  Síntesi de les taules:

• Pros i contres de la gestió comunitària (Oriol Barba, Anna Subirats, Pep Montes)

• Els ciutadans i la gestió de la cultura, diàlegs: Jordi Sans, Pepe Serra, Santiago Eraso.

• Institucions i gestió comunitària: un oxímoron o una relació possible (Tres mirades). Josep Berga, Montse Balaguer, Ricardo Duque.

  
Si m’erro ja em corregireu, però afirmaria que la darrera edició d’Interacció ha tingut molt més impacte mediàtic que totes les anteriors. I en van 15! Però resulta que la presència en cartells anteriors de ministres, consellers, autoritats acadèmiques i professionals de primer nivell i alguna que altra “celebrity” no va cridar tant l’atenció com la presència de l’actual comissionada de cultura (o cultures) de l’ICUB.

   
  Una nova síntesi formulada amb el llenguatge de 2026.
  

No tota la vida cultural d’un municipi circula pels canals públics, ni per les entitats reconegudes, ni pels mecanismes habituals de suport. Aquest informe, publicat el 2015, continua sent útil perquè posa el focus en una realitat que encara incomoda les polítiques culturals locals: l’existència d’agents culturals i creatius que operen fora de la relació ordinària amb l’administració. Més que preguntar-se com “captar-los”, el text convida a una qüestió més exigent: què diu del sistema cultural local el fet que una part de la seva energia es mogui al marge de les estructures institucionals?
  

Antes de coger hoy sábado el tren de vuelta para Bilbao dejo aquí 10 pinceladas-frases recogidas estos días en Interacció donde, qué curioso que hablando básica y únicamente de cultura,  no hubiera prácticamente nadie del sector del libro, salvo personas del ámbito bibliotecario.

  
Autors: Nicolás Barbieri, Marta Ardiaca, Carme Rodríguez i Rubén Martínez  | 10 desembre 2015

1. PROCÉS PREVI. DEBAT INTERACCIÓ’14.

Es va rebre l’encàrrec des del CERC de realitzar una tasca d’anàlisi conjunta sobre els nous reptes de les polítiques culturals locals, a partir de la interrelació entre els agents tradicionals generadors de cultura i els nous agents emergents, entre l’administració pública i les seves dinàmiques i els col.lectius organitzats també generadors d’acció cultural en el territori. Un equip de quatre coordinadors format per Nicolás Barbieri, Marta Ardiaca, Carme Rodríguez i Rubén Martínez vam rebre unes pautes inicials que posteriorment vam desenvolupar en:

  
  
Hace algunos años CETAE (Centro de Estudio Transversal Aplicado a la Escena)1 organizó unas jornadas de reflexión sobre creación escénica contemporánea, cuyo objetivo era conocer diferentes experiencias artísticas y proyectos de investigación, que visibilizaran la aportación de las artes escénicas en relación con los imaginarios sociales. Una artista me preguntó qué hacía una gestora cultural en unas jornadas sobre creación. La respuesta fue otra pregunta: ¿cómo podemos gestionar aquello que no conocemos?

  
Anna Subirats i Oriol Barba

En els últims anys,  Catalunya i en concret Barcelona ha viscut l'expansió de grups de consum, bancs del temps, horts urbans, centres de gestió comunitària, cooperatives de treball, grups de criança compartida, etc. Aquests espais s’han definit de diferents maneres: comuns urbans[1], espais d’innovació social[2] i propostes d’economia social i solidària[3].