Apunts

Les sales de música en viu no poden més


  
La pandèmia va posar el sector cultural davant d’un escenari límit. Aquest text recull un dels moments més significatius: la resposta de les sales de música en viu a través de #LÚltimConcert. El gest és eloqüent. Un concert sense música per fer visible una absència més profunda. Rellegir-lo avui permet anar més enllà de l’emergència i situar una qüestió que continua oberta: fins a quin punt el sistema cultural disposa d’estructures capaces de sostenir els seus sectors més fràgils quan les condicions es tornen adverses. (n. de l'e., 2026)
  

Les sales de música en viu no poden més. La iniciativa funciona com un crit col·lectiu davant la manca de mesures suficients. 
  

Els museus i les arts visuals més accessibles

La setmana passada es va presentar el 'Pla d'Accessibilitat de Museus i Centres i Espais d'Arts Visuals de Catalunya 2020-2024', que té com a finalitat aconseguir l'accessibilitat universal d'aquests equipaments a mig termini, d'acord amb el que marca la normativa vigent i el nou codi d'accessibilitat de Catalunya.

El document es presenta amb una perspectiva realista per a la seva implementació en els propers anys, en coherència amb la visió que també proposa el Pla de Museus de Catalunya i el Decret del Sistema Públic d’Equipaments d'Arts Visuals de Catalunya.

Quan la tecnologia construeix cultura


  
Una reflexió des de la pràctica i el pensament cultural sobre com la tecnologia no només acompanya sinó que construeix cultura, quan es treballa com a material de creació, s’apropia col·lectivament i es posa en diàleg amb l’espai públic i les pràctiques socials.
  

Quan els records guanyen la partida


Travessar el llindar de la porta i recordar, de sobte, l’olor de la cuina de l’àvia. Escoltar aquella melodia que, sense tenir del tot clar per què, et transporta als moments feliços de la teva infantesa. Sorprendre’t en veure aquella foto, esgrogueïda i rebregada, amb els ulls d’una nena que s’assemblen als teus, que són els teus. Els anys passen i les persones canvien, però els sentits, potser algun més que els altres, perduren i s’entrellacen amb els moments viscuts. La memòria, tanmateix, no sempre és tan fiable, i més sovint del que voldríem acaba perdent la batalla contra l’oblit.

Escriptura i sensibilitat


 El món cal·ligràfic de la dissenyadora Maria Montes.
 

El dissenyador Claude Dieterich acostumava a començar les seves classes de cal·ligrafia amb un aforisme d'Alphonse de Lamartine (1790-1869): les lletres són símbols que transformen la matèria en esperit. Frases vistoses a banda, no sempre queda clara la diferència entre cal·ligrafia, lettering i tipografia. Les tres disciplines emanen de l'escriptura, de lletres i paraules que componen els significants que equivalen a significats. A grans trets, la cal·ligrafia és l'art d'escriure les lletres. El lettering, l'art de dibuixar-les. I la tipografia. l'art de dissenyar-les.

Cultura conscient per a un món inconscient


Una imatge val més que mil paraules, i el cas de la crisi climàtica és paradigmàtic. En plena setmana del COP25, les paraules han estat més de mil i de dosmil, però a vegades les obres artístiques poden ser molt més impactants i mobilitzadores que les declaracions de màxims que, en moltes ocasions, no arriben als mínims.

Alta cultura descafeïnada: l’art contemporani entre notorietat i crítica



Com l’art i la cultura naveguen entre popularitat, consum i compromís crític
  

Poques vegades veiem algú demanar un cafè descafeïnat, però aquest format ha aconseguit un lloc dins del consum habitual, tot trencant amb la tradició. Alguns crítics consideren que l’art contemporani segueix un patró similar: guanyar presència i visibilitat a costa de perdre força crítica i política. Quin és, doncs, el preu que paga la cultura per ser més popular?

Resurrecció dels objectes


En qualsevol de nosaltres sorgeix la necessitat inevitable de vincular-nos a les coses, d'establir una connexió emotiva amb els objectes que observem i posseïm. Aquest desig icònic, aquesta pulsió objectual, ens fa intuir figures als núvols del cel i cares humanes a la carrosseria d’un cotxe, a les finestres i balcons dels edificis o formes que creiem verificables a les taques de florit de la paret.

Neurones tenyides de ros


Per als surrealistes de les avantguardes històriques el surrealisme era una forma de vida, una manera de situar-se en el món: una “supervivència” que tenia com a única finalitat la ruptura de la lògica i dels codis comunicatius. Calia una actitud vital molt determinada per entrar en estat de trànsit amb els objectes i els símbols, enamorar-se’n i transgredir-los per a desorientar l’espectador a través de l’absurd. La fascinació per les relacions objectuals incongruents ha conduït a un joc de paradoxes humorístiques.

Quan les pintures es mouen: de la contemplació passiva a l’experiència interactiva


  
La irrupció del llenguatge audiovisual i digital transforma la relació amb les arts visuals i converteix l’espectador en participant actiu.