Destacats

Noves maneres d’experimentar l’art: la realitat augmentada al museu

Us imagineu la marquesa Luisa Casati, nascuda al segle XIX, fent-se una foto amb un iphone?

Els visitants de l’Art Gallery of Ontario de Toronto (AGO) en tenen l’oportunitat, fins al mes de desembre. Poden gaudir de les col·leccions d’art canadenc i europeu que s’hi exposen d’una manera molt especial amb ReBlink, una app per a mòbils i tauletes que permet una experiència de realitat augmentada en què els protagonistes dels quadres cobren vida i adopten actituds pròpies del segle XXI.

Ciència i cultura en l’Agenda 21 de la cultura: construint ciutats sostenibles

  1. El desenvolupament sostenible com a espai de trobada


L’Agenda 21 de la cultura és un document internacional aprovat a Barcelona l’any 2004, a partir del treball conjunt de governs locals, activistes i altres agents per promoure polítiques culturals locals compromeses amb el desenvolupament sostenible.[i] Entre d’altres principis, destaca les analogies existents entre les qüestions culturals i ecològiques, entenent que la cultura i el medi ambient són béns comuns de la humanitat, que requereixen una atenció especial en el context de la globalització.

La ciència (no) és l’art: sinergies i divergències (2/2)

J. Perelló, R. Sangüesa, P. Alsina (ed.). | Arts Santa Mònica

Com hem vist en el post anterior, les relacions entre art i ciència poden ser, si menys no, complexes i cal aprofundir-ne una mica més. Per introduir-se en aquest escenari comú entre l’art i la ciència, i en el marc de la novena edició dels «Encontres de la ciència, de l’art i del pensament»[1], l’Arts Santa Mònica va publicar el llibre «Sinergia: Noves fronteres de la ciència, l'art i el pensament», a mig camí entre un catàleg de les jornades i un manual introductori a les pràctiques interdisciplinàries entre aquests àmbits, nodrit per les aportacions dels participants d’aquests encontres.

El bioart replanteja l’ètica de la ciència

Anna Dumitriu i Bobbie Farsides | Blurb

Se sol dir que alguns encerts sorgeixen de grans fracassos. En el camp de la recerca científica aquesta frase cobra sentit si pensem en els principis ètics que avui dia regeixen aquesta disciplina, perquè es van forjar arran dels judicis de Nuremberg, fa més de setanta anys, quan les atrocitats nazis van posar en evidència la manca d’estàndards i codis internacionals que regulessin la investigació amb éssers vius, i que avui dia considerem bàsics i inamovibles.

En primera persona

La J. és periodista i treballa en un mitjà de televisió local. Arriba a l’oficina després d’uns mesos sense treballar, que estava gaudint la seva baixa de maternitat. Deixa la bossa sobre la seva taula. Saluda als companys i companyes. Encén l’ordinador. Revisa els primers correus. Es pren un cafè. Fa la reunió de planificació, com de costum. Prepara l’escaleta amb la regidora.

Entre totes aquestes tasques habituals i molts benvinguda!, hi tenen lloc comentaris i preguntes sobre la criatura, sobre si tenia ganes de tornar a treballar. Enmig d’aquell espai on s’acaronen les esferes laborals i personals, un company se li apropa i li diu, entre riures, que ara és una MILF[i].

Mujeres en disciplinas STEM: ¿para qué?

El título de este escrito puede parecer un tanto extraño, pero tiene que ver con algo que me sucedió hace unas semanas con una compañera trabajando en el ámbito de la igualdad de género, y que me sorprendió profundamente. Pero empecemos por el principio.

La ciència (no) és l’art: sinergies i divergències (1/2)

J-M. Lévy-Leblond | Hermann

Partint de la idea d‘una reconciliació entre la creació artística i la recerca científica i motivat pel seu interès personal per l’art contemporani, el reconegut científic Jean-Marc Lévy-Leblond[1] planteja en aquesta obra una sèrie de reflexions sobre els lligams existents (o no) entre la ciència i l’art.

La ubicació de l’art a les antípodes del món de la ciència justifica aquest interès per la creació contemporània ja que, segons l’autor, mentre l’art dona la possibilitat d’interpretacions diverses i destaca la importància de la mirada personal sobre l’objecte, la ciència posa en l'objectivitat dels resultats obtinguts tota la força que s’imposa a la mirada de l’observador.

La mujer que mira a los hombres que miran a las mujeres

Siri Hustvedt | Seix Barral

«En 1959, C. P. Snow, un físico inglés que llegó a ser un novelista popular, pronunció en la Senate House de la Universidad de Cambridge la Rede Lecture anual. Con el título “Las dos culturas”, la conferencia lamentaba el “abismo de mutua incomprensión” que se había abierto entre los “científicos físicos” y los “intelectuales literarios”». Així comença «La mujer que mira a los hombres que miran a las mujeres», el llibre de Siri Hustvedt (Minnesota, 1955) que us recomanem per a l’estiu.

L’impacte gegant dels «petits» elefants blancs. El cas del PECCat 2010-2020

Santi Martínez i Illa | Arxius de Ciències Socials

La proliferació dels «elefants blancs», equipaments culturals desmesurats promoguts sense tenir en compte la viabilitat i el retorn social de les inversions, no és cosa de grans ciutats, només. A Catalunya, el model de ciutat creativa ha impulsat aquest tipus d’infraestructures en municipis mitjans i petits també, per als quals suposen un impacte molt negatiu.

El Pla d’Equipaments Culturals de Catalunya (PECCat), aprovat el 2010 i formalment vigent però latent, ha demostrat fins ara que l’aplicació de criteris de planificació és necessària i pertinent, tot i que els seus efectes només es podran valorar a mitjà i llarg termini. Santi Martínez i Illa, des de la seva experiència personal de redacció d’aquest pla, signa aquesta i altres conclusions en l’article «Planificació cultural contra elefants blancs».

Arte en España (1939-2015): ideas, prácticas, políticas

J. L. Marzo, P. Mayayo | Cátedra

Us presentem una obra indispensable que actualitza la història de l’art contemporani espanyol, des de la fi de la Guerra Civil fins l’actualitat, que repassa els principals debats, tendències i pràctiques dels artistes més importants de cada etapa i renova la literatura publicada en la matèria.

A més, es fa ressò de la trajectòria de les institucions artístiques, les polítiques culturals i les teories histogràfiques que han influenciat aquesta era. Però potser el més interessant és que qüestiona certs relats de consens de la transició, revisant les pràctiques i expressions contraculturals, experimentals i perifèriques, els discursos feministes o les manifestacions artístiques de l’activisme social i polític.