L'estraperlista
Ja fa uns mesos que, per circumstàncies o perquè hi ha alguna cosa ‘calent’ a l’ambient preelectoral, he anat assistint a un munt d’actes i trobades relacionades amb polítiques culturals i els nous canvis de paradigma, canvis que, inevitablement, ens estan avocant a una nova realitat cultural de la qual anem aprenent sobre la marxa a base de bufetades la majoria de les vegades, perquè ens agafa reaccionant i no ‘accionant’. Algunes de les trobades m’han fet realment qüestionar-me un munt de coses que fins llavors no m’havia parat a pensar i la solució als enigmes de les quals encara no en tinc resposta. Iniciatives com el ‘Debat Interacció, Els reptes de les polítiques culturals locals’ organitzat el passat mes de desembre pel CERC -Diputació de Barcelona, al qual va assistir un gran nombre de professionals disposats a experimentar amb els llenguatges, i on se’ls va proposar apropar-los, mitjançant l’intercanvi proactiu d’opinions, a plantejaments i realitats i projectes ja existents, projectes que res tenen a veure amb les clàssiques fórmules de la gestió cultural típica de manual d’administració pública, és a dir, ciutadans/espectadors, sinó amb ciutadania activa fent-se lloc en el seu territori, que proposa i exigeix espai actiu i veu i vot per crear i fer cultura, per exemple.
Hacia un manifiesto de los [ESPACIOS] de nueva generación
Raúl Oliván | raulolivan
1. Hay espacio donde hay personas. Una construcción adquiere categoría de espacio cuando tiene una unidad de referencia con la que medirse. La única unidad que puede dotar de dimensión significativa a un espacio son las personas. El mejor indicador posible es cuántas personas producen/obtienen cuánto valor en los márgenes de un espacio dado.
2. Los tres modelos de gestión que conocíamos hasta ahora (público, privado y social) deben dar paso a un cuarto paradigma. Un modelo de confluencia e hibridación donde las fronteras desaparecen.
3. Las iniciativas más confluyentes son las que mejor se han adaptado a los vertiginosos cambios de nuestra era. Cada uno de los tres vectores aporta habilidades esenciales a los proyectos de nueva generación. La inteligencia colectiva y la empatía del enfoque social; la escala, el músculo y la seguridad jurídica de la acción pública; la capacidad de innovación y orientación a resultados de la lógica privada.