Novetats

  
Mai no havíem parlat tant de drets culturals.

Durant els darrers anys, els drets culturals han passat de ser un llenguatge relativament perifèric a ocupar una posició central en el debat sobre les polítiques culturals. Declaracions, plans d'acció, jornades professionals i, més recentment, la tramitació del Projecte de llei de drets culturals de Catalunya mostren fins a quin punt aquest marc s'ha consolidat.

 
   
   
L’Informe anual Estat de la cultura i de les arts 2025 del CoNCA dibuixa un panorama aparentment positiu. La despesa pública en cultura assoleix el màxim de tota la sèrie disponible, els públics es recuperen, diversos sectors consoliden la seva activitat i la cultura recupera pes dins les prioritats institucionals.

  
Lectures del banc

Llegir les pràctiques per entendre la política cultural local
  
  

El banc de bones pràctiques de l'Àrea de Cultura recull iniciatives del territori i, cada mes, el CERC en destaca una. Aquesta sèrie proposa una lectura d’aquests casos que no se centra en descriure’ls ni en validar-los, sinó en entendre què posen en joc a l’hora de construir política cultural des de l’àmbit local..

  
Primera quinzena de juny

Les decisions que sostenen la vida cultural
  
  

Les notícies seleccionades aquesta quinzena mostren municipis i institucions supramunicipals ocupats a consolidar les bases de la seva vida cultural.

  
Durant anys, les polítiques culturals europees van créixer sota una expectativa expansiva: més drets culturals, més participació, més creativitat, més sostenibilitat. Però què passa quan els discursos continuen avançant mentre les estructures que haurien de sostenir-los es debiliten? Els textos recents d’Elena Polivtseva s’han convertit en un dels espais més interessants per llegir aquesta fractura. No tant perquè ofereixin receptes de governança cultural, sinó perquè descriuen amb precisió creixent la distància entre retòrica institucional i condicions materials d’existència de la cultura contemporània.
  

VEUS EMERGENTS

Llegir Elena Polivtseva és una manera de preguntar-se què passa quan el vocabulari democràtic de la cultura creix més ràpidament que les estructures que l'han de sostenir.
  

Segona quinzena  de maig

La cultura que sosté la cultura  
  

Hi ha quinzenes en què les notícies culturals municipals estan dominades per festivals, exposicions o programacions. Aquesta no és una d'elles.

Les notícies recollides aquestes darreres setmanes parlen sobretot de les condicions que fan possible la vida cultural local. Parlen de plans de lectura, equipaments, patrimoni, participació, regulacions i formes de coordinació entre administracions, entitats i comunitats.

Us proposem dedicar els consells de juny a reflexionar sobre la necessitat d’impulsar projectes culturals amb una mirada estratègica, arrelada al territori i connectada amb les transformacions socials.

Per fer-ho, comptem amb la veu de Martí Marfà Castán, que ens convida a entendre la cultura com un ecosistema complex on cal combinar visió, escolta i capacitat de connexió entre agents diversos. Alhora, posa en valor la importància de generar contextos que afavoreixin l’emergència de nous talents, la participació cultural i la construcció de projectes sostenibles amb impacte comunitari.

Us proposem dedicar els consells de juny a reflexionar sobre la necessitat d’impulsar projectes culturals amb una mirada estratègica, arrelada al territori i connectada amb les transformacions socials.

Per fer-ho, comptem amb la veu de Martí Marfà Castán, que ens convida a entendre la cultura com un ecosistema complex on cal combinar visió, escolta i capacitat de connexió entre agents diversos. Alhora, posa en valor la importància de generar contextos que afavoreixin l’emergència de nous talents, la participació cultural i la construcció de projectes sostenibles amb impacte comunitari.

  
Hi ha estudis d’impacte cultural que intenten demostrar que la cultura genera activitat econòmica, cohesió social o participació. I després n’hi ha d’altres que, gairebé sense proposar-s’ho, acaben mostrant alguna cosa més profunda: com funciona realment una ciutat quan una pràctica cultural esdevé central.

L’estudi sobre la Festa Major de Blancs i Blaus de Granollers pertany a aquesta segona categoria.

  
Amb motiu del Dia Internacional dels Arxius, recuperem una entrevista a Joan Boadas (desembre de 2025) per pensar, amb perspectiva municipal, fins a quin punt el govern de la memòria institucional condiciona la qualitat, la continuïtat i l'autonomia de les polítiques culturals locals.
  

El clima ja no només afecta la cultura: la reescriu. I obliga els municipis a fer una feina per a la qual ningú els havia preparat: sostenir allò que trontolla i assumir allò que es perd.

La capa aguanta. El suport, no tant. 
  

  
Lectures del banc

Llegir les pràctiques per entendre la política cultural local
  

El banc de bones pràctiques de l'Àrea de Cultura recull iniciatives del territori i, cada mes, el CERC en destaca una. Aquesta sèrie proposa una lectura d’aquests casos que no se centra en descriure’ls ni en validar-los, sinó en entendre què posen en joc a l’hora de construir política cultural des de l’àmbit local.

  
Amb motiu de l’Espai Claustre celebrat el 14 de maig al CERC hem entrevistat Àlex Mitrani, doctor en Història de l’Art per la Universitat de Barcelona i conservador d’art contemporani del Museu Nacional d’Art de Catalunya. També és professor al Centre Universitari de Disseny i Art Eina, adscrit a la UAB.
  

Aquesta és la conversa que hi hem mantingut.
  
  

  
Primera quinzena  de maig

Governar la cultura des de les condicions de continuïtat
  
  
  

La primera quinzena de maig mostra una transformació menys visible però cada cop més estructural en les polítiques culturals locals. Bona part de les decisions municipals ja no passen principalment per ampliar programacions o inaugurar equipaments, sinó per assegurar les condicions que permeten que els sistemes culturals continuïn funcionant

  
  
Els equipaments de proximitat han estat la resposta més visible de les polítiques culturals locals durant anys. Han crescut, s’han diversificat, s’han desplegat sobre el territori amb la promesa d’acostar la cultura, activar la vida comunitària i garantir drets. Aquesta expansió ha consolidat un relat potent: el de l’equipament com a infraestructura bàsica del sistema cultural.

Aquest relat fa temps que no aguanta sense fissures.

  
Hi ha una imatge que costa d’assimilar del tot: una ballarina que torna a escena sense poder moure el seu propi cos. No és una metàfora. És literal.

El moviment passa per un altre lloc.

Una tecnologia tradueix les seves ones cerebrals en un avatar que balla en directe. El públic veu dansa. El cos que la produeix ja no és visible en els termes habituals.
  

  
  
El sistema d’arts escèniques creix. Més sales, més funcions, més públic, més ingressos. Les dades ho confirmen i poden suggerir una recuperació sòlida després d’anys d’incertesa. Però, al mateix temps, proliferen iniciatives que operen al marge o en els límits d’aquest sistema: espais activats de manera provisional, sovint amb data de caducitat, que fan visible la dificultat d’accedir a condicions estables de producció; xarxes que intenten redistribuir recursos; dificultats persistents per fer circular espectacles o per accedir a determinats públics. Les dades no només descriuen aquesta realitat, també poden legitimar decisions que la perpetuen. Si el sistema creix, però les condicions continuen sent fràgils, què estem consolidant exactament?  
  
  

  
Relectura crítica d’una imatge que ja no es deixa contenir pel seu context
  

L’article, De l'Skrik a la screen : com circulen les imatges,  publicat a Interacció el 2018 partia d’una intuïció clara: la potència d’una imatge com El crit no es pot separar del seu context, de les capes simbòliques i històriques que li donen densitat, ni dels dispositius museístics, educatius i crítics que en legitimen i orienten la lectura.

  Segona quinzena d'abril
  
  

La segona quinzena d’abril no parla d’activitat cultural. Parla de condicions. Biblioteques que no arriben, auditoris que encara no existeixen, projectes que entren als pressupostos, equipaments que s’adapten per complir criteris o que depenen de finançament extern. El que es veu és una seqüència de moviments previs: partides aprovades, sòl reservat, concursos activats, models de gestió discutits. La cultura apareix aquí com a infraestructura en construcció, travessada per límits materials, administratius i polítics.