Aquesta quinzena, el debat cultural europeu i local s’entrellaça al voltant d’un mateix fil: com repensem les polítiques culturals perquè siguin més justes, sostenibles i properes. Les lectures seleccionades mostren una cultura en transició —entre la desigualtat i la innovació, entre la institucionalització i la creativitat ciutadana, entre la precarietat i la recerca d’un treball digne.
Aquesta edició incorpora una novetat: la secció “Pistes per als municipis”, que acompanya cada article amb reflexions específiques per als equips de cultura locals. Vol obrir ponts entre els grans debats internacionals i les realitats municipals, i oferir idees i aprenentatges que ajudin a llegir els moviments de fons de la cultura contemporània des del territori.
Les lectures d’aquesta quinzena parlen de la recuperació cultural desigual a Europa, la festa com a espai polític i creatiu, l’autogestió ciutadana, la creació digital, la visualització de dades com a eina narrativa, la intersecció entre art i educació, el pagament just i la sostenibilitat en l’art públic. En conjunt, apunten a una mateixa direcció: repensar la cultura des de prop, amb les persones al centre.
En el Ple de la Diputació de Barcelona del 25 de setembre de 2025, tots els grups polítics van aprovar per unanimitat una declaració institucional per incorporar la Cultura com a Objectiu de Desenvolupament Sostenible (ODS) 18 dins l’Agenda 2030. Es tracta d’un pas polític i simbòlic rellevant que situa la cultura en el mateix nivell que els pilars econòmic, social i ambiental del desenvolupament sostenible, i la reconeix com un dret fonamental i una eina estructural de cohesió i democràcia.
A Catalunya, el foc és molt més que un element festiu: és un llenguatge cultural que encén identitats locals, vincula generacions i projecta la força col·lectiva d’un poble que viu la festa com una forma de participació i pertinença. Els correfocs, les cercaviles i el bestiari de foc formen part d’un patrimoni immaterial que ha crescut en complexitat i reconeixement
En aquesta segona quinzena d’octubre, el #Som311 recull com la cultura local continua actuant com a espai d’innovació i cohesió. Dels debats sobre governança patrimonial a Premià de Mar fins als projectes de pensament crític de Manresa o la revitalització comunitària de Sant Boi, els municipis mostren que la cultura no és només activitat, sinó estructura i mirada. Els ajuntaments i agents culturals impulsen projectes que connecten ciència, art i ciutadania, i que consoliden la cultura com a motor de transformació quotidiana.
En temps de calendaris saturats, reunions acumulades i correus que no donen treva, reservar una estona per llegir pot semblar un luxe. Però llegir —i fer-ho en equip— és, potser, una de les maneres més radicals de sostenir una política cultural amb sentit. No com a activitat complementària, sinó com a espai de revisió col·lectiva dels marcs des d’on pensem i actuem.
Primera quinzena d’octubre, i el mapa cultural municipal bull d’activitat i reflexió. Els municipis mostren una cultura viva, compromesa amb els drets culturals, la inclusió, la creació comunitària i la preservació del patrimoni, però també amb la innovació, la participació juvenil i l’autogestió artística. Des de Sant Boi fins al Berguedà, la cultura apareix com a espai de transformació col·lectiva i de reapropiació dels territoris. A #Som311 recollim algunes de les experiències més rellevants d’aquest inici de tardor.
Fingir raíces: la identidad barrial en la ciudad contemporánea
En els darrers anys, ha crescut la consciència que la cultura no pot ser tractada com una activitat qualsevol dins del marc normatiu general. No només perquè genera béns simbòlics, sinó perquè articula drets, identitats i formes d’organització singulars. Aquesta és la tesi de fons que recorre l’informe "Tractament normatiu de les especificitats de la cultura: diagnosi i propostes (2025), elaborat per 
Diglòssies de mal pagador
Quan la neutralitat dissol la política cultural: el paper...
Aquest article parteix del monogràfic d’ A*DESK sobre la desaparició de les polítiques culturals per situar els tècnics municipals al centre de la reflexió. El tècnic pot legitimar aparells simbòlics o fer explícit que tota decisió és política.
El monogràfic d’ A*DESK sobre la desaparició de les polítiques culturals assenyala un risc evident: la cultura pot reduir-se a activitat sense política. Allà on abans hi havia marcs estratègics i voluntat redistributiva, avui dominen calendaris d’actes i relats sobre creativitat i innovació. Com assenyala Jorge Sanguino, a l’editorial, quan la cultura esdevé escenografia, perd el seu sentit crític i comunitari.