desenvolupament territorial

  
El Pla d’equipaments culturals de Matadepera (2024) posa sobre la taula una tensió estructural que no és exclusiva d’aquest municipi, però que aquí es manifesta amb especial claredat. D’una banda, un alt nivell socioeconòmic, una població creixent i amb elevat capital educatiu, i una activitat cultural sostinguda. De l’altra, un model urbanístic dispers, fortament basat en habitatge unifamiliar i amb una centralitat limitada, que condiciona l’accés, l’ús i el sentit mateix dels equipaments culturals.
  

Yolanda Esteve Giner és llicenciada en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona, Màster en Gestió Cultural també per la UB i Postgrau en Direcció d’organitzacions i recursos humans per la UManresa-UAB i ha treballat sempre en l'àmbit de la gestió cultural.

Actualment és tècnica de cultura de l’Ajuntament de Manresa, on coordina projectes en l’àmbit de la literatura, la lectura i la divulgació del coneixement com el Festival literari Tocats de Lletra, la plataforma digital Manresa Ciutat Àgora, i els programes de xerrades de pensament Cosmògraf, El bosc pensa, Pessics de saviesa i Pessics de vida, entre d’altres. 

  
El cas del Museu del Treball i la Indústria Viva (MTIV) de Santa Perpètua de Mogoda resulta especialment interessant perquè mostra una transformació que va més enllà d’una renovació museogràfica. El projecte parteix d’una col·lecció local d’arqueologia i història per construir un equipament que vol explicar una qüestió universal: com el treball ha modelat les societats, els territoris i les formes de vida. El canvi de seu, la recuperació del patrimoni industrial del Vapor Aranyó, la redefinició del relat museològic i l’ampliació de serveis evidencien com un museu local pot esdevenir una eina de desenvolupament cultural i territorial.

  
Els ecomuseus i els museus etnològics catalans ocupen un lloc paradoxal dins el sistema cultural. Tot i la seva feble centralitat institucional i la manca històrica d’un gran museu nacional d’etnologia a Catalunya, molts petits museus locals han aconseguit una projecció pública notable i fins i tot reconeixement internacional. L’article de Xavier Roigé i Mireia Guil analitza aquesta contradicció i la converteix en una pregunta sobre el futur dels museus de proximitat en un context marcat per la pressió turística, la crisi climàtica i la transformació social dels territoris.
  

El text és el resultat d'un procés participatiu que va néixer amb l'objectiu de fomentar la cultura a la regió metropolitana de Barcelona i que ha comptat amb les aportacions de diverses ciutats d'aquest territori

Dotze són les ciutats de la regió metropolitana de Barcelona representades en aquest procés de participació ciutadana en el marc de la Capital Europea de la Democràcia que tenia per objectiu explorar i experimentar nous espais de governança i processos democràtics en el desenvolupament de polítiques culturals.
 

  
L’article de Tena Busquets proposa una lectura situada sobre el paper de l’administració pública en el sosteniment de les arts en viu, construïda des de la pràctica quotidiana dels equipaments escènics municipals. El text parteix d’una experiència concreta, les xarxes de teatres públics i les dinàmiques de cooperació territorial a les comarques de Girona, per situar una tensió de fons que travessa avui les polítiques culturals: la distància entre unes estructures institucionals hereves de l’estat del benestar i unes pràctiques artístiques que operen cada cop més en clau relacional, comunitària i contemporània.
  

El Consorci del Lluçanès ha impulsat l'edició d'una col·lecció de contes dirigits a un públic familiar amb històries vinculades al territori. Els volums tractaran diferents àmbits patrimonials i tindran com a protagonista una mallerenga blava, l'element conductor de les aventures.

  
La crisi climàtica ha deixat de ser una qüestió exclusiva de les polítiques ambientals per convertir-se també en un desafiament cultural. Aquest número monogràfic de la Revista Gestión Cultural, coordinat per Jordi Bàlta, Àngel Mestres i Nicolás Sticotti, parteix d'una idea central: la transició ecològica no serà possible sense transformar els imaginaris, els valors, les pràctiques i les institucions culturals.