gestió cultural

  
L’avaluació dels equipaments culturals es planteja, en aquest article de 2017, com una exigència inherent a qualsevol política pública que mobilitza recursos i genera expectatives de retorn social. El text parteix d’una premissa clara: no n’hi ha prou amb programar, produir o exhibir activitats culturals; cal poder verificar si aquestes responen als objectius definits, si utilitzen adequadament els recursos disponibles i quin impacte real tenen en la societat.

   
Cap a una xarxa de polítiques culturals: connectar experiències per enriquir pràctiques
  

Davant de reptes globals calen solucions globals. L’actual panorama socioeconòmic mundial s’estén més enllà de les fronteres físiques i simbòliques i té repercussions en l’àmbit local. Pel que fa a les polítiques culturals, cada vegada és més necessari establir lligams en el terreny supranacional

Cultura = transformació. Aquesta és la fórmula amb la qual es presentava el Mutare, una jornada de conferències i debats organitzada per la Fundació Carulla i que va tenir lloc el 16 de maig a l’Antiga Fàbrica d’Estrella Damm. Entre olles de cocció amb pell d’aram i col·leccions d’ampolles antigues, el que va fermentar a la sala de màquines van ser les idees de més d’un centenar d’agents de la cultura.

  
Una reflexió crítica sobre com algunes pràctiques de comunicació corporativa adopten estètica i llenguatge “verds” sense transformar estructuralment els seus models, i per què això importa en l’àmbit cultural i social.
  

 
   
Què passa perquè una antiga fàbrica tèxtil es converteixi en una infraestructura cultural de ciutat? El cas de Roca Umbert mostra que la transformació d’un espai industrial no consisteix només a rehabilitar edificis. Implica definir una funció pública, construir aliances, sostenir processos de creació i trobar un encaix entre patrimoni, cultura i comunitat.

  
Barcelona és una de les ciutats més descrites, analitzades i debatudes del país. També és una de les que genera més adhesions i més recels. Capital cultural, destinació turística global, escenari de transformacions urbanes accelerades i espai de conflictes socials, la ciutat acumula relats sovint contradictoris. Potser per això continua sent un objecte privilegiat per a l'observació antropològica.

  
L'avaluació dels projectes culturals ha deixat de ser una qüestió exclusiva dels finançadors per convertir-se en una competència estratègica de les organitzacions culturals. The Evaluation Journey: A Toolkit for Cultural Operators (2017), elaborat per Dagna Gmitrowicz i Marie Le Sourd amb un pròleg de Jordi Baltà, s'inscriu en aquest canvi de perspectiva.

    
La Capital de la Cultura Catalana Reus 2017 es va plantejar com alguna cosa més que una programació extraordinària: havia de donar visibilitat al teixit cultural existent, generar noves iniciatives i reforçar la projecció de la ciutat. La memòria final i l’estudi de seguiment permeten observar les dues cares d’aquesta operació

Jordi Ferreiro | Quadern de les Idees, les arts i les lletres

1. Jo venia a una visita guiada però crec que m’he equivocat.

Permetin-me que em presenti: el meu nom és Jordi Ferreiro i seré el seu guia en el dia d’avui. Porto quasi set anys treballant a centres i museus d’art contemporani com a educador i com a artista. Trobar-se un artista col·laborant amb un departament educatiu era poc habitual fa uns anys, però espero que durant la visita d’avui entenguin que això no ens hauria de semblar pas tan estrany.

“Com a gestor cultural? Jo empaqueto i dono sentit a la feina dels altres, que són deu vegades millor que jo en les seves tasques”. #peccataminuta #peccatavillatoro pic.twitter.com/f0wA0BF6kD 

— Peccata Minuta (@peccata8minuta) February 7, 2018