equipaments culturals

  
Aquesta recerca situa l’accessibilitat cultural com una qüestió estructural de les polítiques públiques i no com un atribut complementari dels serveis culturals. El punt de partida és clar: la participació en la vida cultural és un dret, i aquest dret només es pot exercir de manera efectiva si existeixen condicions d’accessibilitat adequades. Això implica desplaçar la mirada des de l’oferta cultural cap a les condicions materials, jurídiques i institucionals que fan possible o impedeixenl’accés.
  

  
El document Com mesurar l’impacte social dels ateneus no és només una proposta tècnica. És, en el fons, un intent de donar resposta a una qüestió pendent per a moltes polítiques culturals: com fer visible i operativa una dimensió —la social— que sovint es dona per suposada però que rarament es mesura amb rigor.

  
El Pla d’Acció Cultural de Sant Celoni i la Batllòria planteja un repte important: assumir la capitalitat cultural del Baix Montseny sense tenir encara un sistema cultural prou articulat per sostenir-la.  

Els deu drets del petit visitantconviden els nens a apropiar-se del museu d’una manera viva i desinhibida.
 

Moltes de vosaltres heu portat amb família els infants als museus o inclús ho heu viscut en primera persona quan us hi portaven els vostres pares o hi anàveu amb l’escola. El cert, és que ser petit i anar a museus es viu des d’una perspectiva completament diferent que quan som adults. Per molt que actualment l’oferiment de serveis adreçats a les famílies i als infants és cada vegada més una prioritat, és interessant aturar-nos a reflexionar sobre com perceben els més petits una visita al museu.

Jean-Pierre Saez [dir.] | L’Observatoire des politiques culturelles

El número 52 de la revista l’Observatoire està dedicada al concepte «Tiers-Lieu» (tercer lloc), el qual té força presència a França. 

El concepte neix l’any 1989 a Estats Units, de la mà del sociòleg Ray Oldenburg. Té a veure amb un espai que no és el mateix que el domèstic (primer lloc) ni el laboral (segon lloc), en els quals les persones invertim la major part del nostre temps, sinó que es tracta d’un altre espai on socialitzar i practicar tota diversitat d’activitats durant el temps lliure. A més, és normalment un indret reclamat per la pròpia comunitat amb un fort sentiment de pertinença. Com és ben sabut, el tercer lloc no necessàriament té a veure amb l’àmbit cultural, ja que fins i tot una botiga de barri pot arribar a ser-ho, però en moltes ocasions si que sorgeix aquesta vinculació. 

  
Llums de fantasia en un racó on fer-se una selfie, projeccions que ens provoquen sensacions o trobar-nos immerses en aventures que ens desperten emocions. Els parcs temàtics i alguns museus actuals poden resultar conceptualment molt propers. De fet n'hi ha que formen part d’una mateixa indústria, que no és precisament la cultural, sinó la gran indústria del turisme. És així

  
L’article de Santos M. Mateos Rusillo és especialment interessant perquè situa el patrocini empresarial no només com una qüestió de finançament dels museus, sinó com una relació de poder que pot afectar la seva comunicació pública. Escrit després d’una dècada marcada per la reducció del finançament públic, analitza fins a quin punt la necessitat de captar recursos privats modifica la relació entre museus, empreses patrocinadores i mitjans de comunicació.

  
Observem una idea de fons que continua plenament vigent. El debat sobre el museu social posa en evidència que l’obertura dels museus a la societat només serà creïble si va acompanyada de canvis reals en la governança, els equips i les condicions de treball.(n. de l'e., 2026)
  

El Fòrum dels Museus de Catalunya posa sobre la taula una tensió de fons: no n’hi ha prou amb voler museus més oberts i participatius si les estructures, els equips i la governança continuen sent fràgils
  

Si treballeu en un museu o en altres equipaments culturals, de ben segur que d’històries fascinants no us en falten, ja sigui per la col·lecció, l’equip o fins i tot el propi edifici. La tecnologia amb la que comptem actualment ens permet compartir aquestes històries arreu del món en un sol clic. Però per fàcil que sembli gràcies a comptar amb les eines, planificar i produir uns continguts que resultin coherents i amb uns objectius clars és un dels veritables reptes de la comunicació dels museus i de qualsevol institució cultural.