equipaments culturals

  
La governança cultural acostuma a aparèixer com una qüestió tècnica, gairebé administrativa. Organigrames, consells assessors, gerències, estatuts o models jurídics semblen formar part d’un llenguatge allunyat del debat cultural. L’informe El patronato como mejora en la gobernanza de instituciones públicas culturales planteja justament el contrari: les formes de govern d’una institució cultural condicionen profundament la seva capacitat d’actuar, la seva autonomia, la seva relació amb la ciutadania i fins i tot la seva legitimitat pública.
  

Entrevista a l'Espereanceta de l'Ecomuseu de les Valls d’Àneu.

Noemí Busquets és la creadora del personatge de cabaret pagès, 100% pallarès i sense edulcorants, “Esperanceta de Casa Gassia”, que viu a l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu i l’ensenya a les persones que el visiten. Al llarg de 14 anys de trajectòria, aquestes visites s’han convertit en un dels grans atractius del museu i del Pallars en general. I no només això, sinó que fruit d’aquest personatge n’han sorgit tres més: l’Esperanza de la Pampa és la cosina argentina; l’Àrnica és la cosina de Barcelona, una neo-rural afincada al Pallars; i per últim, la Joana la Gascona és la cosina francesa i explica a públic tot el que vulguin saber sobre bruixeria.
 

Les quatre formen part de la mateixa família, però cadascuna d’elles té una personalitat ben marcada i diferent. Per Busquets, però, la “mater familias” és indubtablement l’Esperanceta. Ella no té pèls a la llengua i ho diu tot tal com raja. Potser aquesta és la clau del seu èxit. Això sí, el que és cert és que “l’Esperanceta agrada molt o no agrada gens”. 
 

Com defineix Busquets la feina que fa quan encarna l’Esperanceta o a les seves cosines? Hi ha referents propers o el seu és un cas únic? Creu necessària la presència de personatges semblants en la resta del panorama cultural actual? En aquesta entrevista li preguntem per això i molt més.

  
  
Els museus des de la perspectiva neurocientífica

El primer que fem sense adonar-nos-en quan entrem a un museu és mirar la cara de les persones que hi ha dins. Contents, alegres, interessats, avorrits, cansats, indiferents... les emocions que mostrin condicionaran, en bona mesura, la nostra pròpia experiència al museu. En relació a les obres i objectes exposats, pararem atenció als que més ens sorprenguin. Si el que veiem no ens produeix aquest efecte, passarem de llarg gairebé inevitablement.

Alexandre Delarge | La documentation Française
 

Res és més fàcil que crear un museu sense comptar amb la participació de ningú. Es tractaria simplement de construir un edifici o aprofitar-ne un de ja existent, posar-hi objectes dins, obrir-lo, i esperar que les persones hi entressin. Ho diu l’historiador i museòleg Hugues de Varine, que considera que les vitrines, les peces i els seus criteris de conservació haurien de ser la punta de l’iceberg dels museus. Per Varine, participació significa iniciativa, presa de decisions i la posada en marxa d’aquestes i, per sobre de tot, posar al centre la comunitat, escoltar-la i comprendre les seves necessitats i inquietuds.

  
  
La seva missió és ben clara: transformar el món en cultura. I com fer realitat, ni que sigui una mica, aquesta ambiciosa utopia? Recopilant el ric i divers llegat cultural d’arreu d’Europa i facilitant-te el seu ús per a la feina, l’aprenentatge, la investigació o, fins i tot, per pur plaer. Europeana Foundation, una iniciativa cofinançada per la Unió Europea, és un recurs que dóna suport a la transformació digital del patrimoni cultural i que volem presentar a tots aquells membres de la comunitat que no n’hagin sentit a parlar.

  
Des lieux pour penser : musées, bibliothèques, théâtres parteix d’una pregunta poc habitual en l’anàlisi dels equipaments culturals: què fan els espais culturals a la nostra manera de pensar? El volum, publicat per ICOM–ICOFOM el 2018 en el marc del projecte interdisciplinari Ces lieux où l’on pense, reuneix una quarantena llarga d’estudis de cas sobre museus, biblioteques, teatres, exposicions i altres espais culturals.

  
L’article proposa una lectura dels quaranta anys de polítiques culturals locals a Espanya a partir del seu instrument més visible i persistent: els equipaments culturals. Lluny de construir un relat celebratori de la democratització cultural, el text descriu un procés marcat per una expansió inicial intensa, especialment als anys vuitanta, seguida d’una incapacitat sostinguda per adaptar-se als canvis socials, econòmics i tecnològics. El resultat és una situació que l’autor defineix amb precisió: una paràlisi permanent.
  

  
  
L'informe de resultats de 2018 representa un punt de maduresa del Cercle de Comparació Intermunicipal de Museus Locals. La participació arriba a 37 municipis, fet que permet començar a interpretar els indicadors amb una base molt més estable que en les primeres edicions.

  
El 5è Congrés Internacional d’Educació i Accessibilitat a Museus i Patrimoni, celebrat a Barcelona el juny de 2018, reflecteix un canvi significatiu en el debat museològic: l’accessibilitat deixa de plantejar-se principalment com un conjunt d’adaptacions específiques i passa a entendre’s com una responsabilitat institucional que afecta la planificació, la gestió i la mateixa concepció dels continguts.