equipaments culturals

Matthew Finch | The Conversation

Quin ha de ser el paper de les biblioteques del segle XXI? Quina relació han de tenir amb les noves tecnologies? Com poden esdevenir indispensables i aportar quelcom més al que, tothom qui tingui un ordinador amb accés a internet, pot fer des de casa? Sobre la reconfiguració i canvi de paradigma de les biblioteques se n’ha parlat i se’n segueix parlant molt.
 

Avui, coincidint amb el Dia de les Biblioteques, us presentem l’article «How public libraries can help prepare us for the future», que proposa relacionar el canvi de concepció de les biblioteques amb la l’anàlisi d’escenaris, un mètode de planificació estratègica que utilitzen organitzacions d’àmbits diversos per elaborar plans de futur a llarg termini. Sense anar més lluny, fa uns dies publicàvem a Interacció un post sobre un estudi que, seguint aquesta metodologia, contempla els diversos escenaris de futur del sector cultural i creatiu.
 

  
L'Informe de les programacions dels espais escènics municipals de 2018 mostra un moment de maduresa del Circuit de la Xarxa d'Espais Escènics Municipals. Després de diversos anys de creixement sostingut, els principals indicadors entren en una fase d'estabilització. Aquesta estabilitat, però, no significa immobilisme.

  
 L’opinió que els museus haurien de ser igual de gratuïts que les biblioteques públiques versus l’argument de "si no es paga no es valora", sense oblidar tota la resta de matisos i factors que també  poden condicionar la major o menor freqüentació als museus.

El passat dimarts 8 d’octubre es va celebrar al Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) la 4a jornada l’Observatori dels Públics del Patrimoni Cultural de Catalunya (OPPCC), 'L’impacte de la gratuïtat en la freqüentació dels museus', que va posar sobre la taula els contraposats punts de vista i arguments en relació a la gratuïtat o no gratuïtat dels museus.
  

  
El que emergeix en aquest text és una idea de fons: la millora de la gestió museística no pot reduir-se a instruments tècnics o a ajustos organitzatius. Té a veure amb el model de museu que es vol sostenir i amb el paper que se li assigna dins les polítiques culturals. Llegit avui, l’article continua sent útil perquè anticipa debats que s’han intensificat en els darrers anys. La pressió per diversificar ingressos, la dependència del turisme i la creixent hibridació entre allò públic i allò privat no han desaparegut. S’han consolidat com a marc estructural. Això desplaça la pregunta: no es tracta només de com gestionar millor els museus, sinó de des de quins criteris polítics i culturals es defineix aquesta millora.(n. de l'e., 2026)
  

  
Aquesta recerca situa l’accessibilitat cultural com una qüestió estructural de les polítiques públiques i no com un atribut complementari dels serveis culturals. El punt de partida és clar: la participació en la vida cultural és un dret, i aquest dret només es pot exercir de manera efectiva si existeixen condicions d’accessibilitat adequades. Això implica desplaçar la mirada des de l’oferta cultural cap a les condicions materials, jurídiques i institucionals que fan possible o impedeixenl’accés.
  

  
El document Com mesurar l’impacte social dels ateneus no és només una proposta tècnica. És, en el fons, un intent de donar resposta a una qüestió pendent per a moltes polítiques culturals: com fer visible i operativa una dimensió —la social— que sovint es dona per suposada però que rarament es mesura amb rigor.

  
El Pla d’Acció Cultural de Sant Celoni i la Batllòria planteja un repte important: assumir la capitalitat cultural del Baix Montseny sense tenir encara un sistema cultural prou articulat per sostenir-la.  

Els deu drets del petit visitantconviden els nens a apropiar-se del museu d’una manera viva i desinhibida.
 

Moltes de vosaltres heu portat amb família els infants als museus o inclús ho heu viscut en primera persona quan us hi portaven els vostres pares o hi anàveu amb l’escola. El cert, és que ser petit i anar a museus es viu des d’una perspectiva completament diferent que quan som adults. Per molt que actualment l’oferiment de serveis adreçats a les famílies i als infants és cada vegada més una prioritat, és interessant aturar-nos a reflexionar sobre com perceben els més petits una visita al museu.

Jean-Pierre Saez [dir.] | L’Observatoire des politiques culturelles

El número 52 de la revista l’Observatoire està dedicada al concepte «Tiers-Lieu» (tercer lloc), el qual té força presència a França. 

El concepte neix l’any 1989 a Estats Units, de la mà del sociòleg Ray Oldenburg. Té a veure amb un espai que no és el mateix que el domèstic (primer lloc) ni el laboral (segon lloc), en els quals les persones invertim la major part del nostre temps, sinó que es tracta d’un altre espai on socialitzar i practicar tota diversitat d’activitats durant el temps lliure. A més, és normalment un indret reclamat per la pròpia comunitat amb un fort sentiment de pertinença. Com és ben sabut, el tercer lloc no necessàriament té a veure amb l’àmbit cultural, ja que fins i tot una botiga de barri pot arribar a ser-ho, però en moltes ocasions si que sorgeix aquesta vinculació. 

  
Llums de fantasia en un racó on fer-se una selfie, projeccions que ens provoquen sensacions o trobar-nos immerses en aventures que ens desperten emocions. Els parcs temàtics i alguns museus actuals poden resultar conceptualment molt propers. De fet n'hi ha que formen part d’una mateixa indústria, que no és precisament la cultural, sinó la gran indústria del turisme. És així