equipaments culturals

  
  
L’any 2020 el CCCB reobre les portes després del confinament amb una exposició dedicada als videojocs. La coincidència serveix  per plantejar una qüestió que va més enllà de l’actualitat expositiva: què passa quan una pràctica cultural nascuda en entorns digitals entra a formar part del patrimoni cultural?

Fa temps que els videojocs han deixat de ser considerats únicament una forma d’entreteniment. Mouen una part significativa de les indústries culturals contemporànies, generen comunitats, llenguatges, memòries compartides i formes pròpies de participació cultural.

  
El manifest Get Close to Opera proposa un desplaçament clar en la manera d’entendre els teatres d’òpera: de contenidors de producció artística a infraestructures actives d’inclusió social i diàleg intercultural. El document parteix d’una constatació rellevant: l’òpera, com a forma artística complexa i històricament associada a certs públics, pot operar també com a espai de mediació cultural si es transforma la seva manera de relacionar-se amb la societat.
  

3r o 4t d’ESO. Classe de biologia. La meva preferida (de fet, l’única) del ram de les assignatures de ciències. “Morfologia del cervell humà” era l’últim tema que podia entrar a l’examen. Recordo haver sortit de classe pensant, “espero que preguntin la part dels hemisferis del cervell, és tan fàcil que no em cal estudiar-ho”. Davant de tota la resta de conceptes que calia comprendre i memoritzar, per mi no hi havia matisos. Havia de ser pragmàtica i simplificar: l’hemisferi esquerre, l’artístic i imaginatiu; l’hemisferi dret, el lògic i científic. I punt. A la pregunta “tu ets de lletres o de ciències” tampoc hi veia matisos. Que m’agradés la biologia no significava res, jo era de lletres fins al moll de l’os.

“Las dos culturas” de C.P. Snow hi tenien res a veure? Segurament no, almenys directament. No vaig conèixer la teoria de Snow fins molts anys després. Per mi, ciències i lletres eren dos camins paral·lels, avançant al seu propi ritme i sense punts de trobada possibles. Per mi, sempre havia estat així, i no necessitava cap argument ni justificació al respecte. I en el cas de la sanitat i la cultura, exactament el mateix. Hauria estat força incongruent pensar res diferent...

La pandèmia coronavirus ha tingut i tindrà un impacte sense precedents en museus de tot el món. Per entendre millor quin és l’estat actual i el que podria esdevenir, NEMO elabora una enquesta per assenyalar l’impacte de COVID-19 al sector dels museus.

L’informe ha analitzat prop de 1.000 respostes a les enquestes recollides a museus de 48 països, majoritariament d’Europa.

  
Rellegit avui, el text ajuda a entendre un canvi de fons en les polítiques culturals de la darrera dècada. La legitimitat dels equipaments ja no depèn només del que exhibeixen. Depèn també de la seva capacitat de sostenir relacions socials, produir contextos de participació i justificar el seu valor públic en societats cada vegada més desiguals i fragmentades.  (n. de l'e., 2026) 
  
  
La crisi econòmica de 2008 va obligar molts museus a redefinir les seves prioritats, però també va deixar al descobert fins a quin punt una part important del sistema cultural s’havia construït sobre una idea expansiva del creixement institucional.

  
Aquest article analitza la incorporació de l’art comunitari en els teatres de Barcelona en el marc del que s’ha anomenat el “gir social” de les polítiques culturals. La cultura deixa de ser concebuda només com a producció artística per esdevenir també un recurs amb funcions educatives, socials i integradores. Aquesta transformació situa els equipaments teatrals en una posició ambivalent: d’una banda, com a agents culturals que amplien la participació i el vincle amb el territori; de l’altra, com a instruments d’unes polítiques que assignen a la cultura funcions que excedeixen la seva lògica pròpia.
  

Travessar el llindar de la porta i recordar, de sobte, l’olor de la cuina de l’àvia. Escoltar aquella melodia que, sense tenir del tot clar per què, et transporta als moments feliços de la teva infantesa. Sorprendre’t en veure aquella foto, esgrogueïda i rebregada, amb els ulls d’una nena que s’assemblen als teus, que són els teus. Els anys passen i les persones canvien, però els sentits, potser algun més que els altres, perduren i s’entrellacen amb els moments viscuts. La memòria, tanmateix, no sempre és tan fiable, i més sovint del que voldríem acaba perdent la batalla contra l’oblit.

Les biblioteques públiques del territori espanyol es troben amb la necessitat d’afrontar un canvi de paradigma, fet que es posa de manifest tant per les conseqüències de la crisi com per les transformacions socials i informatives produïdes durant els darrers anys. Així ho consideren els autors del present informe, Natalia Arroyo, Hilario Hernández i José-Antonio Gómez, d’acord amb els quals els canvis en la gestió d’aquests equipaments és una prioritat.

  
Què pot fer la política cultural en un municipi fragmentat territorialment? El Pla d’Acció Cultural de Vacarisses no parteix només d’un diagnòstic cultural. Parteix d’una condició estructural més profunda: un municipi dispers, amb nuclis allunyats entre si, que dificulta qualsevol articulació continuada de la vida cultural. I aquí és on la cultura deixa de ser programació per convertir-se en una eina d’articulació territorial.
  

  
Llegit avui, el document continua sent especialment pertinent perquè anticipa un debat que ha anat guanyant força dins el sector cultural: no n’hi ha prou amb incorporar discursos sobre inclusió o diversitat si les pròpies condicions materials de treball continuen reproduint jerarquies i desigualtats persistents. (n. de l'e., 2026)
  
  
Els museus acostumen a presentar-se com institucions de coneixement, preservació i servei públic. Però poques vegades es parla de les condicions laborals i dels desequilibris estructurals que travessen el propi sector museístic. El document Museums as a Pink-Collar Profession, publicat pel col·lectiu Gender Equity in Museums Movement (GEMM), introdueix una pregunta especialment incòmoda per al camp cultural: què passa amb una professió quan es feminitza i continua funcionant sota estructures de desigualtat?