participació cultural
Fa referència a les formes d’implicació activa de la ciutadania en la vida cultural. Inclou tant la participació en pràctiques culturals com la intervenció en processos de programació, gestió o presa de decisions culturals.
Aquesta etiqueta s’utilitza en articles que analitzen com les persones i les comunitats prenen part en la cultura, ja sigui com a públics actius, com a creadors o com a agents que intervenen en l’organització de l’activitat cultural.
Criteri editorial
Utilitzar aquesta etiqueta quan el focus del text és la implicació activa de les persones en la cultura. Quan l’article tracta sobretot les condicions d’entrada o les barreres per accedir a l’oferta cultural, és més adequat utilitzar accés a la cultura.
L'Eurobaròmetre de la Comissió Europea mostra una lleugera davallada en la participació cultural dels europeus. El consum cultural es transforma: es mantenen les desigualtats territorials i socials mentre creixen les pràctiques culturals vinculades a internet.
La Comissió Europea ha publicat un nou Eurobaròmetre sobre hàbits, consum i participació cultural dels ciutadans de la Unió Europea. Els resultats mostren una tendència moderada però clara: la participació cultural ha disminuït lleugerament en relació amb l’enquesta anterior de 2007.
Un informe coordinat per Ann Nicholls, Manuela Pereira i Margherita Sani traça el mapa dels canvis estructurals que marquen l’evolució dels museus al segle XXI.
Aquest estudi, impulsat per Istituto per i Beni Artistici Culturali e Naturali en el marc del grup europeu LEM (Learning Museum), reuneix set assaigs que analitzen les transformacions clau en la gestió museística contemporània.
Els llibres de Christian Ruby sobre la figura de l’espectador formen part d’una línia de pensament que ha començat a qüestionar una idea molt arrelada en les polítiques culturals europees: la idea del públic com una categoria homogènia, previsible i relativament estable. Tant La figure du spectateur com L’Archipel des spectateurs parteixen d’una mateixa intuïció: mirar, escoltar o assistir a una experiència cultural no és un acte neutre ni universal. L’espectador és una construcció històrica.
Un número de la revista PH que qüestiona els consensos del sector i planteja si la crisi pot ser una oportunitat per redefinir el sentit del patrimoni
La recerca internacional mostra alguns impactes concrets de les arts en l’aprenentatge. Tot i així, la seva presència a l’escola no hauria de dependre d’aquests beneficis indirectes sinó del seu valor educatiu propi.
En el debat públic sobre educació artística sovint apareix una pregunta recurrent: per a què serveixen les arts a l’escola? Les respostes acostumen a insistir en els seus possibles beneficis col·laterals.
El Pla d’Acció Cultural de La Llagosta posa el focus en una qüestió estructural: com construir cohesió i projecte cultural en un municipi dens, fragmentat per infraestructures i amb una forta dependència de la iniciativa associativa.
Aquest article és interessant perquè toca un tema que després ha crescut molt en les polítiques culturals: els models alternatius de preus i la relació amb els públics. Llegit avui, dialoga amb debats actuals sobre accessibilitat cultural, valor públic i sostenibilitat econòmoca de les arts escèniques. (n. de l'e., 2026)
Un experiment impulsat per economistes de la cultura posa a prova la “taquilla inversa”: els espectadors decideixen quant pagar després de veure l’obra. La iniciativa busca entendre com el públic assigna valor a l’experiència teatral.
Un article de Barbieri, Fina i Subirats analitza com les polítiques culturals s’han integrat progressivament dins les polítiques urbanes. L’estudi sobre Barcelona mostra que el tercer sector cultural pot actuar com a motor d’innovació i proximitat en la governança cultural.
En les darreres dècades, les polítiques culturals han anat adquirint un pes creixent dins les estratègies de desenvolupament urbà.
Un article acadèmic revisa críticament el “model Barcelona” de polítiques culturals. La ciutat ha combinat el discurs de la ciutat creativa amb el de la sostenibilitat cultural, però l’aplicació d’aquest model mostra tensions en participació, equipaments i governança urbana.
La cultura s’ha convertit en un element central en les estratègies de desenvolupament urbà.
Una mirada crítica que qüestiona els relats optimistes de l’economia creativa i posa el focus en la precarietat i les noves formes de producció cultural
