Interacció

  
  
Silencio y política. Aproximaciones desde el arte, la filosofía, el psicoanálisis y el procomún reuneix un conjunt de textos nascuts d’un seminari celebrat a la Universidad Autónoma de Madrid el 2010 i publicats el 2014, ja sota l’impacte polític del 15-M. El llibre parteix d’una intuïció que travessa disciplines molt diferents: el silenci no és necessàriament absència de discurs, sinó que pot revelar, interrompre o disputar les formes establertes de poder.
  

El volum situa aquesta qüestió en un moment marcat per la crisi econòmica, la deslegitimació de les institucions i l’aparició de noves formes d’acció col·lectiva. La imatge del minut de silenci amb les mans alçades que va tancar l’acampada de la Puerta del Sol funciona gairebé com una escena fundacional: una multitud que deixa de parlar i converteix precisament aquest silenci en gest polític. Per a Lynda E. Avendaño Santana, editora del llibre, experiències com el 15-M o les revoltes àrabs posaven en qüestió una democràcia excessivament identificada amb les seves estructures institucionals i recuperaven l’espai públic, la solidaritat i l’autogestió com a formes de construcció política.

A partir d’aquí, Silencio y política desplega deliberadament moltes direccions. Hi conviuen reflexions sobre art i participació, pràctiques artístiques vinculades al 15-M, filosofia i representació, psicoanàlisi, gènere, migracions, sofriment o procomú. Més que construir una teoria unitària del silenci, el llibre explora què permet veure el silenci que queda ocult quan només atenem els discursos explícits.

Un dels fils més interessants és la relació entre art, institucions i participació. Alguns textos qüestionen l’entusiasme amb què les institucions culturals havien incorporat conceptes com participació, interactivitat o producció col·lectiva. L’obertura al públic no garanteix per ella mateixa una redistribució de la capacitat de decidir. Rafael Pinilla assenyala precisament les contradiccions d’un sistema artístic que adopta retòriques participatives mentre continua sotmès a processos de legitimació institucional i a les lògiques econòmiques del nou capitalisme. Davant la proliferació de discursos, planteja fins i tot recuperar el potencial crític del «no dir», l’emmudiment i el silenci.

Aquesta discussió es concreta també en les experiències de cultura oberta i procomú. Els textos dedicats a Medialab-Prado plantegen formes de producció del coneixement basades en la cooperació, l’hospitalitat i la participació de comunitats afectades o interessades. La producció cultural apareix així com un procés de negociació entre actors diversos, on coneixement, disseny, ús i decisió poden deixar de pertànyer exclusivament a les institucions o als especialistes.
  

 El silenci no és el contrari de la política: pot ser una de les formes des d’on es qüestiona qui té la paraula, qui és escoltat i qui pot intervenir.
  

L’art ocupa un lloc central en aquesta operació. Les pràctiques sorgides al voltant del 15-M són interpretades com una producció poètica vinculada directament a l’experiència política: cartells, performances, accions efímeres, humor o materials reciclats converteixen l’espai públic en lloc de producció simbòlica compartida. L’interès ja no recau només en l’obra acabada, sinó en la capacitat de les pràctiques artístiques per fer visibles conflictes, alterar els llenguatges establerts i construir formes de relació.

El silenci adquireix encara altres significats en els capítols dedicats al cos, el gènere, la violència, les migracions i el psicoanàlisi. Aquí deixa de ser principalment una estratègia deliberada i apareix també com allò que una societat no vol o no pot escoltar. Les narratives dominants produeixen els seus propis silencis deixant experiències, sofriments i subjectes als marges. D’aquí la insistència d’alguns autors a observar allò fràgil, perifèric o exclòs de les representacions dominants.

Des d'una mirada analítica, el principal valor del volum és també el seu límit. La seva heterogeneïtat permet relacionar camps que habitualment apareixen separats, però fa difícil trobar una conceptualització compartida del silenci: al llarg del llibre pot significar resistència, exclusió, trauma, interrupció, impossibilitat de representació o estratègia artística.

Igualment, la proximitat temporal amb el 15-M transmet una confiança considerable en la capacitat democratitzadora de les xarxes, l’horitzontalitat, la participació i el procomú. Aquesta expectativa necessita ser rellegida a la llum de la institucionalització d’algunes pràctiques i de la transformació de l’espai digital. Això no invalida la pregunta central del llibre. Al contrari, la fa especialment útil: una política cultural participativa no es pot valorar només per les possibilitats de parlar que ofereix, sinó també pels silencis que produeix i per les veus que continua sense escoltar.
    

Referència 

Avendaño Santana, L. E. (Ed.). (2014). Silencio y política: Aproximaciones desde el arte, la filosofía, el psicoanálisis y el procomún. Universidad Autónoma de Madrid / Universitat de Barcelona

Consultar el document complet