participació cultural

Un article publicat a Poetics per Katya Johanson, Hilary Glow i Anne Kershaw analitza com els governs municipals defineixen i avaluen la participació artística i cultural.

L’estudi examina quatre municipis i mostra que la participació cultural es considera àmpliament un bé públic valuós per a les comunitats. Tot i aquest consens general, no existeix una definició compartida del concepte ni un acord sobre com mesurar-lo.

  
L’any 2012, en plena redefinició de les polítiques culturals europees després de la crisi financera i enmig de la transformació digital dels hàbits culturals, aquest informe encarregat per la Comissió Europea situa una idea força: la cultura no podia continuar pensant els públics només com a destinataris d’oferta. El debat sobre audience building començava a desplaçar-se cap a una noció més àmplia d’audience development, vinculada a la mediació, la participació, la relació continuada i la transformació institucional. L’informe no parla només d’atraure més gent. Parla d’adaptar estructures, llenguatges, arquitectures organitzatives i formes de comunicació a una societat culturalment més fragmentada, digitalitzada i desigual.
  

El 8 d’abril del 2014 va tenir lloc a l’Atrium de Viladecans una sessió de treball del Festival Internacional de Teatre i Animació Al Carrer on es van analitzar les conclusions de l’anterior sessió que s'havia celebrat novembre del 2013.

  
El text de Víctor Vich publicat a Latin American Research Review és una de les defenses més explícites de les polítiques culturals com a instruments de transformació social i no només com a dispositius de programació o difusió cultural. Escrit en un context llatinoamericà marcat per fortes desigualtats socials, el text planteja una crítica frontal a les polítiques culturals concebudes únicament com a gestió d’esdeveniments, equipaments o consum cultural.
  

El Consell de l’Associacionisme Cultural , que entrarà en funcionament a partir de la propera tardor, estarà format per onze grups de treball amb reconeguts experts i destacades entitats i organitzacions de cadascuna de les branques, i tindrà com a missió elaborar estudis i dictàmens no vinculants,  informes anuals d’avaluació de l'estat del sector i propostes de futur, entre altres funcions.

Entre les diverses qüestions que l’òrgan es trobarà sobre la taula, destaca el impuls d’un codi ètic per al sector, la definició de plans de formació o la millora de la qualitat dels objectius associatius.

Poetics, Volume 43, April 2014

Número monogràfic que analitza alguns dels reptes als quals ha de fer front l’art en la societat actual. Destaquem l’article «New modes of arts participation and the limits of cultural indicators for local government» amb noves propostes a l’hora de  mesurar la participació artística ciutadana en l’àmbit local. Els autors assenyalen  que els sistemes de mesura i avaluació han d’anar més enllà dels resultats quantificables i valorar els beneficis socials i educatius que aporta  la participació comunitària en cultura. S’hi presenten quatre estudis de cas i s’assenyala que la definició de participació comunitària en cultura pot variar molt en funció de les característiques de cada municipi. L’estudi adverteix que aplicar una mateixa noció del significat de participació i un sistema estàndard de mesura pot limitar la capacitat dels governs locals a l’hora de respondre correctament a les necessitats específiques dels seus ciutadans.

  
Fa uns anys, reproduir una escena de Star Wars exigia estudis, pressupostos milionaris i equips tècnics professionals. El 2014, en canvi, un grup d’aficionats pot recrear la batalla de Hoth des de casa seva amb joguines, maquetes improvisades, una càmera digital i moltes hores d’edició. El vídeo Rogue Two to Rogue Leader! és exactament això: una recreació artesanal i domèstica d’una de les seqüències més emblemàtiques de la saga galàctica. I precisament aquí hi ha el seu interès cultural.
  

  
Moltes polítiques culturals parteixen de la idea que ampliar l’oferta o reduir el preu és suficient per generar nous públics. Aquest article de Jaume Colomer qüestiona aquesta suposició a partir de dues iniciatives pensades per apropar les arts escèniques a la ciutadania i, especialment, als joves. 

L’autor recorda que les barreres d’accés a la cultura no són només econòmiques. També hi intervenen factors com els hàbits culturals, els imaginaris socials sobre el teatre o la distància entre les formes institucionals de programació i les pràctiques de sociabilitat dels joves. En aquest context, el problema no és només què es programa, sinó com i en quin context es produeix el consum cultural. 

Llegir aquest text permet pensar una qüestió clau en la gestió dels equipaments escènics: si l’objectiu és ampliar els públics, potser no n’hi ha prou amb facilitar l’accés, sinó que cal repensar també els formats, els espais i les experiències que ofereixen les institucions culturals.
  
  

  
Imaginar el futur de la cultura sovint implica parlar de tecnologia. En aquest text, Ángel Mestres proposa una mirada menys predictiva i més experimental sobre aquest procés. Davant la rapidesa dels canvis digitals, suggereix que la millor estratègia no és intentar anticipar el futur amb exactitud, sinó experimentar amb nous formats, narratives i formes d’organització cultural. 

La digitalització transforma els rols tradicionals del sistema cultural. Els públics poden esdevenir també creadors i distribuïdors, les històries es despleguen en múltiples canals i la col·laboració en xarxa es converteix en una metodologia central de treball.