participació cultural
Fa referència a les formes d’implicació activa de la ciutadania en la vida cultural. Inclou tant la participació en pràctiques culturals com la intervenció en processos de programació, gestió o presa de decisions culturals.
Aquesta etiqueta s’utilitza en articles que analitzen com les persones i les comunitats prenen part en la cultura, ja sigui com a públics actius, com a creadors o com a agents que intervenen en l’organització de l’activitat cultural.
Criteri editorial
Utilitzar aquesta etiqueta quan el focus del text és la implicació activa de les persones en la cultura. Quan l’article tracta sobretot les condicions d’entrada o les barreres per accedir a l’oferta cultural, és més adequat utilitzar accés a la cultura.
Un projecte del Centre d’Art Tarragona que entén la mediació com a espai de treball col·lectiu per repensar la producció cultural des del territori
Mirada des d’avui, la campanya conserva interès perquè anticipa debats que després han esdevingut centrals en les polítiques culturals locals: la gestió comunitària d’equipaments, la cultura com a infraestructura relacional i la necessitat de construir implicació ciutadana més enllà de la lògica de públics. El cinema ja no apareix només com una pantalla. Apareix com un espai que només continua existint si hi ha gent disposada a sentir-lo com a propi. (n. de l'e., 2026)
El tancament dels cinemes Renoir de Palma ha generat una de les reaccions ciutadanes més singulars dels darrers anys en l’àmbit cultural. Lluny d’assumir la desaparició de les sales com una conseqüència inevitable de la crisi del sector audiovisual, un grup de ciutadans ha impulsat el projecte CineCiutat amb la voluntat de recuperar els cinemes i gestionar-los cooperativament. La campanya Jo tenc un cinema forma part d’aquest procés i s’ha convertit en un dels seus principals instruments de mobilització pública.
Us deixo una crònica que hem publicat amb Lucia Calvo al blog del CCCB LAB sobre l'última edició de Museum Next, i que crec que pot ser del vostre interès:
Un any més assistim a Museum Next, la conferència europea sobre tecnologia, innovació i museus, que ha tingut lloc a Amsterdam. En aquesta edició, la crisi econòmica, que ha comportat una retallada de recursos important, ha fet emergir amb força una idea que sempre ha planejat per les diverses edicions de Museum Next i que en aquesta sonava com un mantra: el veritable canvi no és tecnològic, sinó d’actitud. D’ací la necessitat de repensar-nos en el nou context cultural i treballar en estratègies de canvi a mitjà i llarg termini.
L’estudi Conociendo a todos los públicos. ¿Qué imágenes se asocian a los museos? introdueix un desplaçament clau en l’anàlisi dels públics culturals: deixa de centrar-se exclusivament en qui visita els museus per preguntar-se com són percebuts per tota la població, incloent-hi aquells que no hi van. El punt de partida és contundent: tot i l’augment sostingut de l’oferta i del nombre de visites, prop del 70% de la ciutadania no freqüenta museus, cosa que obliga a qüestionar no només les polítiques d’accés, sinó la imatge mateixa de la institució.
Un estudi que connecta participació cultural i benestar, i obre preguntes sobre el valor públic dels museus
Els museus fa temps que han deixat de definir-se només per la conservació i l’exhibició. El debat actual els situa també en relació amb el benestar de les persones.
El text de Jean-Pierre Esquenazi és una lectura especialment útil per qüestionar una idea molt estesa: que el caràcter polític d'una obra depèn principalment de les seves intencions, del seu contingut o de la seva forma. L'autor proposa una hipòtesi diferent: una obra és política no perquè contingui política, sinó perquè un públic la converteix en una eina d'interpretació del seu món.
La democratització de la cultura ha estat un dels grans objectius de les polítiques culturals europees des de la segona meitat del segle XX. Un número monogràfic de la revista Territoires contemporains revisa aquesta trajectòria a partir d’una comparació entre diversos països i analitza com s’han desenvolupat les institucions culturals i les estratègies públiques d’accés a la cultura.
La democratització de la cultura ha estat una de les idees fundacionals de les polítiques culturals contemporànies.
Publicat originalment en el context de les jornades Interacció, aquest text de Jordi Oliveras recull una reflexió situada sobre el paper d’aquests espais en la construcció de debat cultural. Més enllà de la crònica, planteja una pregunta que continua oberta: fins a quin punt els espais professionals generen realment pensament compartit o reprodueixen dinàmiques ja establertes. Interacció el recupera perquè apunta a una tensió persistent entre participació formal i incidència real en les polítiques culturals. (n. de l'e., 2026)
La idea d’“accés a la cultura” s’ha convertit en un dels grans consensos de les polítiques culturals. Aquest text introdueix un matís que el desestabilitza: l’accés no es distribueix de manera neutra. La classe social continua condicionant qui participa, en què participa i amb quina intensitat. Rellegir-lo avui no és només revisar dades o diagnòstics. És tornar a una pregunta necessària perquè apunta al nucli de la política cultural: fins a quin punt les polítiques públiques han estat capaces de transformar aquestes desigualtats o han contribuït, en part, a reproduir-les. (n. de l'e., 2026)
Durant dècades, les polítiques culturals han intentat ampliar l’accés de la població a les arts i al patrimoni. L’assaig Culture and Class, de John Holden, planteja que aquest enfocament és insuficient per superar les desigualtats socials. El repte no és només fer que la cultura estigui disponible per a tothom, sinó garantir que la ciutadania pugui participar activament en la seva producció i definició.
Menos industrias y más cultura. Marta Ardiaca, Rafa Milán, Jordi Oliveras
Publicat originalment en altres espai i recuperat a Interacció, aquest article planteja una crítica directa al paradigma de les indústries culturals com a eix de les polítiques públiques. El text assenyala que aquest enfocament tendeix a reduir la cultura a productes i sectors econòmics, desplaçant-ne la dimensió social i processual. En paraules dels autors, implica “considerar que la cultura es cosa de especialistas” i sotmetre-la “a la tiranía de los objetos culturales” . Interacció el recupera perquè aquest marc continua operant amb força: la tensió entre cultura com a indústria i cultura com a pràctica social segueix estructurant bona part de les decisions públiques (n. de l'e., 2026)
Traducción del articulo publicado originalmente en el Setmanari Directa, y después un poco más ampliado aquí y en Temptatives.
Por Marta Ardiaca, Rafa Milán y Jordi Oliveras
En las diversas asambleas y plataformas de cultura en las que hemos ido participando en los dos últimos años intentando plantar cara a las situaciones que vivimos, nos hemos encontrado el mismo dilema con el que se encuentran otras luchas del momento.