participació cultural

  
Intel·ligència col·lectiva, aquest és un lema que em va impactar per la profunditat del seu contingut i les variables que s’hi poden aplicar. Es tracta de l’eslògan de La Colaboradora, un entorn físic P2P que combina la filosofia de les xarxes d’intercanvi, entre iguals, amb el contacte humà. Una comunitat col·laborativa que treballa en els seus projectes empresarials, socials o creatius i com a únic requisit de pagament s’estableix l’intercanvi d’idees, serveis i coneixement.

  
En aquestes alçades no es cap sorpresa afirmar que Internet ha sigut la clau que ens ha obert la porta al s. XXI. Una clau que ha trastocat quasi tots els estrats de la nostra societat, no només en l’àmbit comunicatiu, sinó també productiu o organitzatiu, entre d’altres... Ens veiem resignificant cada dia paraules com política, oci, relacions, intimitat, amistat , llibertat, afecte... i ho  fem amb una velocitat i capacitat d’acceptació insòlita a la història de l’ésser humà.

  
  
El context de marcades transformacions socials i econòmiques es tradueix en profundes desigualtats entre persones, entre comunitats i entre territoris. Tot i que no s’acostuma a reconèixer, aquestes desigualtats tenen també una dimensió cultural. “Ens han parlat sempre d’equitat social i d’identitat cultural, però per nosaltres la clau és la inversa: equitat cultural i identitat social.” Aquestes són paraules de Noemí Rocabert, directora de l’Escola Mestre Morera, del barri de Ciutat Meridiana, a Barcelona.

  
  
Vivimos tiempos trepidantes. Tiempos en los que lo que eran consignas, exigencias e intuiciones, pueden transformarse en medidas políticas e instituciones. Momentos en los que el deseo puede rápidamente convertirse en norma. Los nuevos partidos hablan de pasar de una cultura entendida como un derecho o un recurso a la cultura entendida como un bien común. Importante reto. Las políticas culturales que se han implementado en el Estado español desde la llegada de la democracia, pese a estar salpicadas por visiones economicistas de la cultura, siempre han situado al Estado y sus administraciones como tutores y administradores de la cultura.

Aida Sánchez de Serdio | Nativa

La mediadora deixa passar uns minuts abans de començar per veure si arriba algú més. Saben que és una mediadora perquè ho posa a la samarreta blava que porta (juntament amb el nom de l’empresa de serveis per a la que treballa). Si no, haurien pogut pensar que era només una educadora de museus. De fet, ells sempre n’han dit guia.

Krytyka Polityczna ,  European Cultural Foundation

Publicació resultat de la compilació d’articles, estudis, materials visuals i entrevistes d’autors de procedència geogràfica i professional ben variada, amb l’objectiu de mostrar l’ampli espectre de projectes i pràctiques culturals participatives que es duen a terme en les diverses regions europees i contribuir així a comprendre i construir unes ciutats més humanes; d’impulsar un major debat entre els ciutadans, professionals de la cultura, i altres agents interessats en el comú, la Cultura i el futur de les ciutats.

Margherita Sani, Bernadette Lynch, Jasper Visser, Alessandra Gariboldi | European Expert Network on Culture (EENC)

L’informe creat en nom de l’European Expert Network on Culture (EENC) com suport al grup de treball l’OMC analitza, a través d’exemples d’arreu del territori europeu, diversos exemples de graus de Participació en matèria de Patrimoni Cultural.

Més enllà de proporcionar una base sòlida per a la discussió i reflexió per al grup de treball d'OMC i el seu Pla de Treball 2015-2018, l’informe busca identificar i presentar els reptes i possibilitats de la Participació de les comunitats en matèria de polítiques públiques, així com de les institucions culturals i les parts interessades en la valoració i gestió del Patrimoni Cultural.

Entrevista realitzada per 'La aventura de aprender' de TVE a Jesús Carrillo, director de Programes Culturals del Museu Nacional Centre d'Art Reina Sofía i professor d'història de l'art a la Universitat Autònoma de Madrid.

  
Una reflexió sobre per què la cultura no ha de ser un recurs gestionat només des de l’Estat o el mercat sinó un bé comú que emergeix i es gestiona des de les pròpies comunitats.
  

Actualment, la ciutat de Barcelona està sent un camp d’experimentació brutal per a noves pràctiques de gestió i intervenció en diferents àmbits socials. Projectes com els de Can Batlló, la Flor de Maig, l’eclosió del món cooperatiu, l’obra social de les PAH, la incipient autogestió de projectes educatius o les cooperatives de consum, entre d’altres, estan configurant una xarxa profundament fèrtil a l’hora de definir els àmbits comunitaris.