participació cultural

  
L'article d'Alice Chatzimanassis és especialment interessant perquè no presenta la democràcia cultural com una simple evolució terminològica de la democratització de la cultura, sinó com un canvi profund en la manera d'entendre què és la cultura, quin és el paper de les polítiques públiques i quina posició ocupen els ciutadans dins la vida cultural. El cas del Quebec serveix per mostrar que aquest desplaçament no és només teòric, sinó que pot traduir-se en orientacions polítiques concretes.
  

El Pla de Museus de Catalunya 2015-2025 vol potenciar el conjunt de museus del país, expandir el seu ús social, aconseguir la màxima rendibilitat cultural i enfortir-lo en termes econòmics i de gestió, tot establint un consens entre agents polítics, culturals i socials. 

Catalunya és l'onzè país d'Europa amb més museus, col·leccions obertes al públic i centres d'interpretació: 643. Els últims sis anys s'han estrenat prop d'un centenar d'equipaments.
 
Segons la Conselleria, amb el Pla es busca “modernitzar i consolidar el sistema museístic català” i que es marca un “objectiu ambició amb l’augment de visitants d’un 20% en aquests 10 anys”.

Fernando Rueda | Blog El País. Alternativas | 29 de julio de 2015

Cada cierto tiempo nos amanecemos con noticias sobre ocupaciones y desalojos de espacios de autogestión ciudadana. La más reciente ha sido la del desalojo del local de Patio Maravillas

En España y en muchos países europeos, en los que Alemania con Berlin a la cabeza, ha sido precursora, existen cientos de iniciativas que generan nuevos modelos de gestión en lo económico y en lo social, basados en la cooperación horizontal. Las noticias de ocupación y desalojo suelen ser portada en los medios. Las informaciones sobre sus otros impactos quedan generalmente escondidos en la comunicación pública.

Muchas de estas iniciativas son vistas con desprecio y con temor por los sectores más conservadores -y no tan conservadores- de la sociedad, cargados sin duda de razón en lo que a usurpación de una propiedad privada se refiere. No tanto en los adjetivos proferidos hacia sus promotores, generalmente tachados  de radicales, perroflautas, violentos o adjetivos similares.

  
La QUAM apareix en el text com una experiència difícil de fixar en una sola definició. Més que un programa estable, es presenta com un procés sostingut en el temps, marcat per oscil·lacions, reformulacions i moments de crisi. Aquesta condició fluctuant és precisament el que li dona valor: la seva capacitat d’adaptar-se a cada etapa i de reflectir els canvis en la relació entre art, educació i esfera pública.
  

  
L’estudi sobre la Xarxa de Biblioteques Municipals (XBM) de la demarcació de Barcelona s’inscriu en un moment en què les polítiques públiques necessiten justificar-se amb evidències. El punt de partida és clar: més enllà de les dades d’ús o dels indicadors tradicionals, cal entendre quin valor generen les biblioteques en la societat. No es tracta només de comptar serveis, sinó d’interpretar què produeixen en termes culturals, socials, educatius i econòmics.
  

  
El Llibre blanc de la cultura al Baix Llobregat (2015) és molt més que un inventari d’activitats, equipaments i entitats culturals. Elaborat pel Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat coincidint amb el seu quarantenari, constitueix un exercici de diagnosi territorial que busca entendre com es produeix, s’organitza i es viu la cultura en una comarca marcada per la proximitat de Barcelona, la diversitat municipal i una intensa tradició associativa.

Bob Harlow | The Wallace Foundation

Millorar la relació amb els públics és una prioritat per a les organitzacions culturals. Algunes institucions reconeixen la importància de desenvolupar tasques d’investigació i recerca en aquesta àrea però encara són poques les que han aconseguit dur-la a terme. La majoria d’institucions al·leguen manca de recursos financers, de temps i de capacitats. L’objectiu d’aquesta guia és ajudar les organitzacions culturals a superar aquests obstacles i proporcionar mètodes simples i pràctics per tal que puguin consolidar la relació amb les seves audiències. L’autor es basa en la literatura recent sobre el tema i presenta un ventall divers d’iniciatives desenvolupades per organitzacions artístiques per atreure i fidelitzar nous públics. Els objectius bàsics del document són: 1) Conscienciar les organitzacions artístiques del seu potencial per a la creació d’audiències; 2) Ajudar a crear materials promocionals més efectius, i 3) Explicar com fer un seguiment i avaluació dels progressos assolits en el foment de les audiències.

Oriol Cendra Planas, tècnic de cultura; Fotografia: 125 aniversari de la comparsa dels Nans nous, Berga, 2015

L'article ha estat publicat a Tornaveu. Associacionisme i cultura. En aquesta versió hi afegeixo unes Notes finals en què incorporo dos comentaris crítics rebuts rebuts arrel de la seva publicació i que considero interessants per ampliar el focus de debat.

En aquest article defenso que el programa en matèria de cultura de BCN en Comú hauria de generar bones expectatives a la cultura associativa i popular de la capital de Catalunya: desplegar i articular el potencial de les Comissions de carrer de les festes majors o bonificar el model ateneístic de gestió dels equipaments de proximitat són dues línies de treball plenament concordants amb aquest programa.

  
Llegit avui, el document manté una vigència notable. Molts equipaments culturals continuen incorporant vocabulari participatiu sense modificar substancialment les estructures de poder que organitzen la institució. Esdevenir públic continua interpel·lant una pregunta clau: fins a quin punt les institucions estan disposades a compartir realment la capacitat de definir què és cultura, com es governa i qui hi pot intervenir?. De fet, aquest projecte, Esdevenir Públic (2014-2015), va resultar guanyador de la primera convocatòria del Premi Internacional Innovació Cultural del CCCB, però el mateix centre no es va veure amb la capacitat de realitzar-lo.(n. de l'e., 2026)
  
  
Les polítiques culturals durant dècades van entendre el museu com una eina de democratització cultural. Obrir portes, ampliar audiències i facilitar l’accés als continguts semblava suficient per legitimar la funció pública de la institució.

  
El document de treball Cap a un nou marc fiscal per a l’associacionisme cultural (2015) s’inscriu en un moment de revisió crítica del marc normatiu que regula el tercer sector cultural. No es tracta d’un informe descriptiu, sinó d’una eina propositiva que parteix d’un diagnòstic clar: la fiscalitat vigent no està pensada per a la realitat de les associacions culturals, especialment les de petita dimensió, que constitueixen la major part del sector