inclusió cultural

  
Campanyes com el No és no o el Només sí és sí o la disposició d’un Punt Lila en espais de festes populars formen part del paisatge nocturn a la majoria dels nostres municipis. L’objectiu d’aquest curs del CERC realitzat el 23 i el 25 de febrer, és anar una mica més enllà i oferir eines per establir protocols per la sensibilització, la prevenció i l’atenció d'agressions sexuals en aquests contextos sensibles que tenen lloc en espais d’oci nocturn i esdeveniments i festes en espais públics locals.

  
Entrevista que desplaça la qüestió de les violències sexuals dels casos puntuals cap a una lectura estructural i sistèmica, i situa l’acció cultural municipal com a espai clau d’intervenció a través de protocols, transversalitat institucional i corresponsabilitat comunitària. (n. de l'e., 2026)
  
  
Amb motiu del curs ‘Violències sexuals en els espais d’oci i festius’ entrevistem Carla Alsina i Ivet Oriols. Aquesta conversa ens endinsa en el món de les violències sexuals i ens ofereix estratègies per combatre-les i intentar eradicar-les.

  
Els dos documents comparteixen un punt de partida: la inclusió en cultura no està resolta. Però divergeixen en el lloc des d’on operen i en el tipus de resposta que proposen. Disabled Artists in the Mainstream: A New Cultural Agenda for Europe construeix una agenda política clara dirigida a la Unió Europea, mentre que IDEA: Inclusion, Diversity, Equality and Accessibility problematitza el mateix concepte d’inclusió des de la pràctica del sector. Llegits conjuntament, no sumen, tensionen.

  
El manifest Get Close to Opera proposa un desplaçament clar en la manera d’entendre els teatres d’òpera: de contenidors de producció artística a infraestructures actives d’inclusió social i diàleg intercultural. El document parteix d’una constatació rellevant: l’òpera, com a forma artística complexa i històricament associada a certs públics, pot operar també com a espai de mediació cultural si es transforma la seva manera de relacionar-se amb la societat.
  

  
Aquest article analitza la incorporació de l’art comunitari en els teatres de Barcelona en el marc del que s’ha anomenat el “gir social” de les polítiques culturals. La cultura deixa de ser concebuda només com a producció artística per esdevenir també un recurs amb funcions educatives, socials i integradores. Aquesta transformació situa els equipaments teatrals en una posició ambivalent: d’una banda, com a agents culturals que amplien la participació i el vincle amb el territori; de l’altra, com a instruments d’unes polítiques que assignen a la cultura funcions que excedeixen la seva lògica pròpia.
  

  
Llegit avui, el document continua sent especialment pertinent perquè anticipa un debat que ha anat guanyant força dins el sector cultural: no n’hi ha prou amb incorporar discursos sobre inclusió o diversitat si les pròpies condicions materials de treball continuen reproduint jerarquies i desigualtats persistents. (n. de l'e., 2026)
  
  
Els museus acostumen a presentar-se com institucions de coneixement, preservació i servei públic. Però poques vegades es parla de les condicions laborals i dels desequilibris estructurals que travessen el propi sector museístic. El document Museums as a Pink-Collar Profession, publicat pel col·lectiu Gender Equity in Museums Movement (GEMM), introdueix una pregunta especialment incòmoda per al camp cultural: què passa amb una professió quan es feminitza i continua funcionant sota estructures de desigualtat?
  

Núria Roca. «Les dones a la cultura popular: Aproximació al paper de la dona a la cultura popular catalana». Canemàs. Revista de pensament associatiu Núm. 18 (2019) p. 51-77

De l’actuació d’avui en depèn l’evolució de la colla. Si tot surt bé aquest serà el primer castell de gamma alta descarregat. Tothom pren posicions i la gent de la plaça s’afegeix a la pinya, contagiada per l’emoció continguda que es respira a l’ambient. El folre s’aixeca sense problemes, i la tensió va en augment a mesura que els terços, els quarts i els quints s’apropen al cel. Arriba el torn de la canalla; primer els dosos, seguits per l’acotxador. Damunt seu, l’enxaneta aixeca la mà al so de les gralles, que ressonen per tota la plaça. L’eufòria arriba uns segons més tard, quan el castell ja es dona per descarregat. Grans, joves, petits, homes, dones comparteixen la seva alegria. Totes i tots han estat partícips de l’èxit aconseguit.