desigualtats culturals

Nicolás Barbieri i Yunailis Salazar | L’equitat en la cultura. Estudi de casos amb metodologia de recerca participativa
   

Mentre les polítiques públiques en matèria de salut, habitatge o educació han anat incorporant l’equitat com a objectiu i criteri en la seva agenda, l’equitat en la cultura, entesa com la igualtat d’oportunitat de tota la ciutadania per a exercir els seus drets culturals, no sol ser una qüestió que aparegui explícitament en les polítiques culturals dels ajuntaments.

  
Llegit avui, el concepte de justícia creativa continua sent útil perquè obliga a desplaçar la mirada. La cultura no és automàticament un espai de democràcia o inclusió. També és un sistema de selecció, validació i distribució d’oportunitats. I és precisament aquí on les polítiques culturals poden deixar de limitar-se a ampliar l’accés i començar a preguntar-se quines condicions materials fan possible participar realment de la vida cultural. (n. de l'e., 2026)

  
Sovint es presenta la cultura com un espai obert, divers i capaç de generar més igualtat social. Però què passa quan les pròpies estructures culturals reprodueixen exclusions, privilegis i relacions desiguals? Aquesta és una de les preguntes que planteja Mark Banks a través del concepte de “justícia creativa”.
  

La imatge d’unes poques cantants pop que omplen graelles musicals i sumen visualitzacions a YouTube ens poden arribar a crear un miratge i fer-nos creure que hi ha plena paritat al món de la música. Res més lluny de la realitat, si més no a casa nostra.

L'Anuari de la Música 2019, que han presentat recentment Enderrock i ARC, posa el focus en les dones en la industria de la música i constata que la presència femenina en la indústria musical catalana és només del 33%. Així que hi trobem una tercera part de dones tant a les escoles, com als festivals i la indústria musical en general. 

  
Moltes polítiques públiques han treballat les desigualtats des d’una lògica segmentada. Hi havia polítiques per a dones, per a joves, per a persones migrades o per a persones amb discapacitat. Aquesta organització ha permès visibilitzar discriminacions històricament invisibilitzades, però també ha acabat generant un altre problema: la tendència a pensar les persones des d’una sola categoria. La Guia per incorporar la interseccionalitat a les polítiques locals, elaborada en el marc del projecte Igualtats Connectades impulsat per l’Ajuntament de Terrassa, intenta precisament intervenir en aquesta limitació.
  

  
Llegit avui, el document continua sent especialment rellevant perquè anticipa molts dels debats que després s’han intensificat: precarització estructural, externalització del risc, economia de plataforma o sostenibilitat de les professions culturals. També obliga a revisar una idea encara molt estesa en les polítiques culturals: que la creativitat pot compensar indefinidament la manca d’estabilitat material. (n. de l'e., 2026)
  
  
Les indústries culturals i els sectors dels mitjans de comunicació acostumen a presentar-se com espais d’innovació, flexibilitat i creativitat. Però rere aquesta imatge sovint s’hi amaguen formes de treball inestables, relacions laborals difuses i sistemes de protecció insuficients.

  
Aquest article situa la cultura festiva en un lloc que sovint queda desdibuixat en les polítiques culturals: no només com a expressió identitària o recurs econòmic, sinó com un espai central de disputa per l’hegemonia social i política. A partir dels casos dels Moros i Cristians d’Alcoi, les Falles de València i la Patum de Berga, el text mostra com la festa opera simultàniament com a mecanisme de cohesió i com a dispositiu de reproducció de l’ordre social.
  

Patricia Corredor ; Enrique Bustamante 'Culture and cultural policies in time of crisis. The emblematic case of Spain', Economia della Cultura, núm 1, (2019), p. 117-128

Què és el que ens iguala en drets i què enriqueix la diversitat en les societats? Durant les últimes dècades, l’elaboració de polítiques públiques en l'àmbit de la cultura s'ha convertit en un aparador privilegiat de la postura ideològica dels governs que n’han fet bandera. Però des de la introducció de la Convenció de la UNESCO sobre la Promoció de la Diversitat el 2007 i seguint els progressos realitzats per la doctrina internacional que posiciona la cultura com a pilar fonamental del desenvolupament sostenible, la cultura com a peça política i sobretot simbòlica ha guanyat importància. L’objectiu d’aquest article és considerar les diverses realitats, des de la perspectiva d’un cas concret d’estudi: l’estat de la cultura i les polítiques culturals a Espanya durant els anys de la crisi econòmica (2008-2017).

En motiu de la Setmana Internacional dels Arxius que enguany se celebra del 3 al 9 de juny, la Direcció General de Patrimoni Cultural presenta diversos projectes, entre els quals trobem; #Cuéntalo, un arxiu que neix a partir dels tuits publicats arran de la protesta feminista respecte la sentència del cas de "La Manada". L'Associació d'Arxivers- Gestors de Documents de Catalunya va arxivar aquests tuits en forma de dataset per processar-los i crear-ne una infografia.

  
El text de Joan Subirats no proposa una política cultural en el sentit clàssic del terme. Proposa una manera de mirar-la. I aquest desplaçament és rellevant perquè situa el debat allà on sovint queda desdibuixat: en la relació entre cultura, educació i ciutat com a espai concret de vida, conflicte i transformació.
  

  
L’informe La infancia como público cultural planteja un desplaçament de fons en la manera d’entendre la relació entre cultura i infància. Ja no es tracta únicament de preparar futurs públics, sinó de reconèixer els infants com a subjectes culturals en present, amb drets propis i capacitat de participació. Aquest canvi no és només conceptual. Té conseqüències directes en la manera com es dissenyen les polítiques públiques, especialment en el pas d’una mirada centrada en la protecció a una altra que incorpora la participació com a principi estructural