desigualtats culturals

La J. és periodista i treballa en un mitjà de televisió local. Arriba a l’oficina després d’uns mesos sense treballar, que estava gaudint la seva baixa de maternitat. Deixa la bossa sobre la seva taula. Saluda als companys i companyes. Encén l’ordinador. Revisa els primers correus. Es pren un cafè. Fa la reunió de planificació, com de costum. Prepara l’escaleta amb la regidora.

Entre totes aquestes tasques habituals i molts benvinguda!, hi tenen lloc comentaris i preguntes sobre la criatura, sobre si tenia ganes de tornar a treballar. Enmig d’aquell espai on s’acaronen les esferes laborals i personals, un company se li apropa i li diu, entre riures, que ara és una MILF[i].

El título de este escrito puede parecer un tanto extraño, pero tiene que ver con algo que me sucedió hace unas semanas con una compañera trabajando en el ámbito de la igualdad de género, y que me sorprendió profundamente. Pero empecemos por el principio.

Siri Hustvedt | Seix Barral

«En 1959, C. P. Snow, un físico inglés que llegó a ser un novelista popular, pronunció en la Senate House de la Universidad de Cambridge la Rede Lecture anual. Con el título “Las dos culturas”, la conferencia lamentaba el “abismo de mutua incomprensión” que se había abierto entre los “científicos físicos” y los “intelectuales literarios”». Així comença «La mujer que mira a los hombres que miran a las mujeres», el llibre de Siri Hustvedt (Minnesota, 1955) que us recomanem per a l’estiu.

  
  
Es proposa com a lectura prèvia a Interacció 2017 – Ciència i cultura: restablim la connexió perquè planteja una pregunta que continua essent central en qualsevol política de democratització cultural: n’hi ha prou amb ampliar l’accés perquè una pràctica sigui realment inclusiva? A partir dels àmbits de la divulgació científica, els clubs de ciència i els makerspaces, Emily Dawson mostra que les desigualtats no desapareixen simplement obrint portes.

L’article de Robin Renucci​ i Serge Regourd La culture fait-elle encore exception sous le libéralisme triomphant? s’inscriu en un moment en què el model públic de cultura a França ja no pot donar-se per descomptat. La pregunta que el travessa no és només si la cultura continua essent una excepció, sinó si encara és pensable com a tal en un context dominat per la lògica liberal. El text construeix la seva anàlisi a partir d’una tensió central: la confrontació entre una tradició de servei públic cultural i l’extensió progressiva dels principis de mercat a tots els àmbits de l’activitat social.
  

  
En el context europeu dels anys posteriors a la crisi, els treballadors de la cultura i la comunicació comencen a articular respostes compartides davant una transformació profunda del mercat laboral. El sector de les arts, els mitjans i l’entreteniment es caracteritza cada cop més per formes d’ocupació que s’allunyen del model estàndard: contractes temporals, treball per projectes, autoocupació o combinacions inestables d’activitats.

  
L’informe sobre l’estat de la cultura a Espanya del 2017 no és només una fotografia sectorial, sinó una presa de posició: la cultura no funciona com un sistema de drets garantits, sinó com un camp travessat per desigualtats estructurals que condicionen tant la creació com l’accés. La idea de partida és clara: sense igualtat no hi ha diversitat cultural efectiva, i sense aquesta diversitat, el sistema cultural perd capacitat democràtica.
  

El 19 d’octubre de 2016, una marxa de més de 4.000 dones palestines i israelianes va desfilar des del nord d’Israel cap a Jerusalem. Al capvespre ja eren 15.000 les participants que s’aplegaven davant la residència del primer ministre. Totes juntes van fer part del projecte ‘March of Hope’, en el marc del moviment ‘Women Wage Peace’, que va començar l’estiu de 2014 durant l’escalada de violència entre israelians i palestins en l’operació militar Tzuk Eitan.

En el vídeo que presentem avui l’artista israeliana Yael Deckelbaum canta «Prayer Of the Mothers», una oració en què més de 30 dones jueves, àrabs i d’altres cultures i religions donen suport i honoren la tasca valenta d’aquest moviment, i en la qual Leymah Gbowee, Premi Nobel de la Pau que va liderar la fi de la segona guerra civil de Libèria el 2003, anima les dones a lluitar pel millor futur possible per als seus fills.

No heu tingut temps de consultar el Facebook d’Interacció en els últims dies? 

Aquí teniu el  recull dels continguts que hem anat publicant al llarg de la setmana. Si us interessa algun article només cal que entreu al nostre perfil i el llegiu