desigualtats culturals

  
Un informe europeu sobre autors audiovisuals posa dades a una realitat coneguda: la centralitat del sector contrasta amb la precarietat de qui el sosté.

  
Durant les darreres dècades del segle XX, els països del sud d’Europa van seguir un procés de convergència amb els models culturals del nord, tant en la formulació de polítiques com en els nivells de participació cultural. Aquest procés, estretament vinculat a la construcció europea i a les polítiques de democratització cultural, es va interrompre amb la crisi global de 2008. El que l’article posa en evidència no és només una caiguda conjuntural dels indicadors, sinó la fragilitat estructural d’aquest model de política cultural.
  

Naixem sense saber estimar. 'I si aprenem a fer-ho bé?’ és la proposta que fa el Govern de les Illes Balears per tal de conscienciar a les generacions més joves sobre actituds masclistes i com evitar-les. A través de talls de vídeos en format Tik Tok, diversos joves imiten, reaccionen i posen en evidència actituds masclistes i violentes que poden tenir lloc en les relacions personals, representades d’una manera divertida, però no per això menys punyent i directa.

amb Nicolás Barbieri

Des de les polítiques culturals cal tenir en compte necessitats que s’han identificat els darrers anys i que demanen estratègies i llenguatges propis. El dret a participar en la vida cultural de la ciutat està condicionat per creixents desigualtats socials marcades per factors com el gènere, el territori o la classe social, entre d’altres. Aquest repte, conduït per Nicolàs Barbieri, ha intentat donar resposta a com la relació entre cultura i educació pot solucionar aquesta problemàtica.

L’article de Guy Saez parteix d’una afirmació que desplaça el relat habitual de les polítiques culturals: la cultura no és l’últim esglaó dels drets, sinó una condició per accedir-hi. Aquesta inversió, inspirada en la idea que l’accés a la cultura permet l’emancipació, obliga a revisar el paper real de l’acció cultural en les societats contemporànies.
  

Des de les polítiques culturals cal tenir en compte necessitats que s’han identificat els darrers anys i que demanen estratègies i llenguatges propis. El dret a participar en la vida cultural de la ciutat està condicionat per creixents desigualtats socials. El gènere, el territori o la classe social, entre d’altres, són factors que condicionen les nostres oportunitats per a l’accés, la pràctica i la presa de decisions en l’àmbit cultural. Fins a quin punt les relacions entre cultura i educació poden donar resposta a aquest repte?

  
    
  "Només podem democratitzar la cultura amb persones que estiguin en plena possessió dels seus drets culturals"
  

La relació entre democratització cultural, democràcia cultural i drets culturals no és lineal. És una successió de desplaçaments que no acaben de consolidar-se. L’article parteix d’aquesta tensió i la situa en un punt clau: no es tracta només d’ampliar l’accés a la cultura, sinó de garantir les condicions perquè les persones puguin participar-hi amb capacitat real d’acció.
  

Aquest matís és fonamental. La democratització cultural, tal com s’ha desplegat històricament, ha estat orientada a fer arribar la

Aquesta darrera quinzena hem compartit articles sobre polítiques culturals, cinema, museus i patrimoni, pensament, innovació i cultura digital al Facebook d’Interacció. Comencem, però, destacant els dos articles de més actualitat:

Sobre la cultura que ens violenta, Joan Minguet Batllori; "Perquè allò que ens violenta de debò no són els petits gestos que reclamen la llibertat, sinó tota l’estructura destinada a sotmetre’ns en el miratge d’una paret blanca darrere de la qual un seguit d’íncubes i súcubes moderns es riuen de nosaltres.”

Les darreres setmanes, Catalunya ha viscut un gran nombre de manifestacions de nord a sud. Però el que ha sorprès no ha sigut la queixa, sinó qui la feia i com. Quin és el rerefons cultural que s’amaga darrere aquests nois i noies? Un reportatge de Clàudia Rius sobre els referents culturals i socials dels joves que aquests dies s'estan manifestant.

Des del Centre d'Estudis i Recursos Culturals amb la col·laboració de l’Oficina de les Dones i LGTBI hem proporcionat un espai d’encontre per tal de parlar, aprendre i reflexionar al voltant de les polítiques culturals i el gènere. Enfocat a tècnics i tècniques municipals de les àrees de cultura i igualtat, les Jornades s’han repartit en tres dies amb continguts molt diversos. Les ponents encarregades de conduir les jornades han estat Joana Masó, professora de Literatura Francesa a la Universitat de Barcelona i investigadora de la Càtedra Unesco 'Dones, desenvolupament i cultures' i Carla Alsina coordinadora de l’Ateneu Popular de Nou Barris i consultora en l’àmbit de la defensa dels drets humans des d’una perspectiva de gènere interseccional. 

Avui en dia,  encara hi ha tot un món que continua creient-se que existeix una cosa que s’anomena «literatura de dones» mentre que tots els llibres que no estan escrits per persones que són dones s’anomenen simplement literatura. No en tinc cap dubte, la literatura escrita per les dones es rebuda com un producte només per a dones. Una gran majoria de les escriptores són tractades amb condescendència i com una quota. I és que les escriptores no gaudeixen dels mateixos mecanismes de promoció dels homes.