desigualtats culturals

  
El text de Joan Subirats no proposa una política cultural en el sentit clàssic del terme. Proposa una manera de mirar-la. I aquest desplaçament és rellevant perquè situa el debat allà on sovint queda desdibuixat: en la relació entre cultura, educació i ciutat com a espai concret de vida, conflicte i transformació.
  

  
L’informe La infancia como público cultural planteja un desplaçament de fons en la manera d’entendre la relació entre cultura i infància. Ja no es tracta únicament de preparar futurs públics, sinó de reconèixer els infants com a subjectes culturals en present, amb drets propis i capacitat de participació. Aquest canvi no és només conceptual. Té conseqüències directes en la manera com es dissenyen les polítiques públiques, especialment en el pas d’una mirada centrada en la protecció a una altra que incorpora la participació com a principi estructural
  

Salaris i pensions, oportunitats, visibilitat, reconeixement, són termes clau en el cicle vital de les persones. Però sembla ser que encara falten més informes i estudis que evidenciïn les desigualtats entre homes i dones en aquests àmbits per tal que reflecteixin que les desigualtats de gènere en l’àmbit laboral son una constant en la nostra societat. I encara que els números no menteixen, també sembla ser que ni en l’àmbit privat i en l’àmbit públic s’ha trobat encara la fórmula per a dinamitar una cultura patriarcal que tenim tant arrelada en el nostre sistema i que forma part de la nostra societat. És com un virus del que no trobem la vacuna.

  
En els darrers anys, el debat sobre la desigualtat de gènere dins el sector cultural ha deixat de centrar-se únicament en la representació simbòlica de les dones per començar a interrogar també les condicions materials que estructuren les trajectòries professionals. L’informe del CoNCA Desigualtats de gènere en l’ocupació cultural a Catalunya s’inscriu plenament en aquest desplaçament. El document no es limita a constatar desequilibris de presència, sinó que intenta entendre com operen les desigualtats en l’accés, la progressió professional, el reconeixement i la visibilitat dins del sistema cultural català.
  

Jenna C. Ashton [ed.] | MuseumsEtc

Fem un experiment. Què necessitem: alguna cosa per apuntar i mirada de detectiu. Acostem-nos al museu que ens quedi més a prop de casa. Si pot ser, de temàtica artística o històrica. Passegem-nos per les sales i observem amb atenció els materials expositius. La nostra missió és detectar la presència de dones en el discurs museogràfic. Un cop ben repassada l’exposició fem el recompte. Comparem-lo després amb les referències a homes. No ens enganyem. És força probable que ells guanyin per golejada. Podem repetir l’exercici aplicant altres criteris: orientació sexual, raça, classe, etc. I els resultats seran semblants: els homes heterosexuals blancs de classe benestant ens assaltaran a cada racó del museu. A fi de revertir aquesta situació Jenna C. Ashton ha editat «Feminism and Museums: Intervention, Disruption and Change».

  
  << Fer de les experiències històries: la memòria
La màgia de la traducció: una cultura comú >>

amb Yudit Kiss i Pau Carratalà

  
Les transformacions culturals sovint no comencen en les institucions ni en les polítiques públiques. Comencen en les paraules que fem servir, en les expectatives que projectem sobre els infants i en les normes que considerem naturals sense haver-les qüestionat mai. La carta que Chimamanda Ngozi Adichie va escriure a una amiga sobre com educar una filla feminista és també una invitació a revisar els aprenentatges culturals que configuren la nostra manera de viure.

Peter Campbell, Dave O’Brien, Mark Taylor | Sociology (2018) 1-21

Ha arribat per quedar-se. Una nova etiqueta ha monopolitzar el món de la cultura: les indústries culturals i creatives (CCIs, sigles en anglès). El sector cultural ha aconseguit cert protagonisme traduint el seu discurs al llenguatge de la lògica econòmica, és a dir, de la lògica del mercat. Ara bé, quan fem referència a aquesta mena d’indústries, de què estem parlant? De quines empreses? Però més concretament, de quins treballadors estem parlant? Peter Campbell, Dave O’Brien i Mark Taylor publiquen “Cultural Engagement and the Economic Performance of the Cultural and Creative Industries” fent èmfasi en les ocupacions del sector.

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

‘I am your worst fear, I am your best fantasy’
 

Fa molt temps que aquest lema es va convertir en una icona dels moviments d’alliberament sexual arrel de les protestes de Stonewall a Nova York un 28 de juny de 1969.