estudis socials de la cultura

  
Una reflexió que posa el focus en com la presència, la mirada i la producció de dones en l’àmbit cultural aporta diversitat, profunditat i noves formes de sentir i entendre la cultura.
  

Seguint amb la perspectiva de gènere i feminista que ens acompanya aquest mes de març, posem en primer pla la imatge de la dona a la publicitat i als mitjans de comunicació.

El Dia Internacional de les Dones es celebra oficialment des de l’any 1911, hi ha països que des d’aleshores s’hi han anat sumat a aquesta jornada emancipadora. De fet, tot va començar anteriorment amb una reivindicació laboral i de drets civils que exigia drets laborals, no discriminació, dret de vot i ocupació de càrrecs de responsabilitat. Aquest 2018, però, és un any diferent, que s'ha erigit com l’any del feminisme i de les dones. 

  
Els debats sobre la situació de les dones al sector cultural viuen un moment d’intensa mobilització. La proximitat de la vaga feminista del 8 de març i l’emergència de noves xarxes professionals situen les desigualtats de gènere al centre de l’agenda pública. En aquest context, la jornada celebrada a la Universitat de Barcelona reuneix investigadores, gestores culturals i representants d’entitats per compartir diagnòstics, experiències i estratègies d’acció.

  
Actualment, el debat sobre els equipaments culturals comença a desplaçar-se des de l'arquitectura icònica i les polítiques de desenvolupament de públics cap a una pregunta més subtil: què fa que un equipament arribi a formar part de la vida quotidiana dels seus habitants?

 
   
Aquest article té una força singular perquè qüestiona una lectura molt present en els debats culturals actuals: atribuir la crisi de la cultura exclusivament a les retallades pressupostàries derivades de la crisi financera de 2008. Rubio Arostegui i Rius-Ulldemolins sostenen que el problema és més profund. Les dificultats del sector cultural no serien només conseqüència d'una disminució dels recursos públics, sinó també del desgast d'un model de política cultural construït durant dècades sobre bases fràgils. El text proposa entendre la situació com una crisi sistèmica que afecta el finançament, la governança, la participació cultural, la legitimitat social de la cultura i la relació entre institucions, professionals i ciutadania. 
  

"L'altre dia, caminant pel carrer" -comença el filòsof Enric Puig- "em vaig trobar a un noi i una noia fent-se fotos. Tenien una càmera que semblava professional, i es canviaven els rols segons estiguessin en un o altre lloc. Molt lliures quan se situaven davant de la càmera, molt seriosos i professionals si es trobaven darrere". Puig va parlar amb ells, i va saber que després pujarien algunes d'aquestes fotos a diverses plataformes a Internet. “No es guanyaven la vida amb allò”, van reconèixer, però hi dedicaven un temps i un esforç considerables.

“Quan obrim els diaris per la secció de cultura abunden les notícies de cinema, literatura o teatre, entre d'altres. La ciència normalment està en un altre lloc.  A mi tant me fa on estigui col·locada, sempre que acceptem que van unides “.  Aquesta flexibilitat, i alhora aquest mandat, es va convertir en la consigna principal que va transmetre durant la conferència inaugural d’Interacció17 Lluís Torner, físic i director de l'Institut de Ciències Fotòniques de Barcelona (ICFO).

Aquest apunt recupera una pregunta que només ha guanyat actualitat amb el pas del temps: què passa quan les màquines deixen de ser eines i comencen a assemblar-se als humans? A partir del retrat d’Erica, un androide finalista d’un prestigiós concurs internacional de fotografia, el text obre una reflexió sobre la roboètica, la intel·ligència artificial i els límits cada vegada més difusos entre tecnologia, cultura i condició humana. Es proposa com a lectura prèvia a Interacció 2017 – Ciència i cultura: restablim la connexió.
  

La invenció d’internet i la irrupció dels telèfons mòbils han propiciat l’aparició de les xarxes socials. Un fenomen difícil de preveure fa tan sols un parell de dècades. Com tampoc ho era que els robots sortissin de l’àmbit estrictament laboral per donar pas als anomenats robots socials, que cada vegada veurem més en entorns quotidians: assistint a discapacitats i persones grans, fent de recepcionistes o dependents en centres comercials, com a guies en fires i museus, actuant com a companys de joc de joves i adults, i, fins i tot, exercint de mainaderes i mestres de reforç.

La J. és periodista i treballa en un mitjà de televisió local. Arriba a l’oficina després d’uns mesos sense treballar, que estava gaudint la seva baixa de maternitat. Deixa la bossa sobre la seva taula. Saluda als companys i companyes. Encén l’ordinador. Revisa els primers correus. Es pren un cafè. Fa la reunió de planificació, com de costum. Prepara l’escaleta amb la regidora.

Entre totes aquestes tasques habituals i molts benvinguda!, hi tenen lloc comentaris i preguntes sobre la criatura, sobre si tenia ganes de tornar a treballar. Enmig d’aquell espai on s’acaronen les esferes laborals i personals, un company se li apropa i li diu, entre riures, que ara és una MILF[i].