estudis socials de la cultura

  
Llegit avui, el monogràfic Mirades educatives a la ciutat: experiència, quotidianitat i participació continua interpel·lant una pregunta rellevant per a les polítiques culturals i educatives locals: què aprenem de la ciutat i com participa la ciutat mateixa en la nostra formació com a ciutadans? El número proposa desplaçar la mirada més enllà de l’escola i entendre l’espai urbà com un entorn educatiu ple de relacions, experiències i oportunitats de participació. (n. de l'e., 2026)

La presència de dones en el mercat laboral continuava sent inferior a la dels homes el 2014 dins la Unió Europea, i representava el 47% pel que fa al sector de la cultura, segons dades del 2014 que mostra la tercera edició de Culture Statistics publicat per Eurostat, l’Oficina Europea d’Estadística. Espanya era, el 2014, un dels països europeus amb la taxa d’ocupació femenina en el sector cultural més baixa (al voltant del 42%); per contra, als Països Bàltics, al voltant del 65% de les persones que treballaven en el sector cultural eren dones.

Culture Action Europe

A la vista del resultat de les eleccions nord-americanes, Culture Action Europe (CAE) ha fet una declaració en què insta les institucions europees i els estats membres a comprometre’s amb les qüestions que preocupen la ciutadania i a reflexionar sobre el valor de la cultura com a factor de cohesió social: «We urgently need to engage with the deep concerns of citizens».

el balcón de la espera

Creen superado aquello que ignoran… ¿Cómo se le puede juzgar (a Freud) como superado si no lo hemos comprendido enteramente?, decía Jacques Lacan (1901-1981), en una entrevista publicada por la revista «Panorama» (Roma) en su número 21 de Diciembre de 1974[1].

¿Qué ha cambiado desde aquella fecha? Muchas cosas, pero lo destacable es que entre los síntomas de la hipermodernidad cabe destacar el declive de la ética y la desorientación intelectual. Pero para la ignorancia y la falta de ética hay remedio, el libro del psicoanalista gironí Jose Miguel Pueyo [2] es una lectura obligada y necesaria en ese sentido, lectura que atraviesa y llega al punto en el que se entrecruza la clarividencia, el saber más lúcido y el genio intelectual.

  
El desenvolupament de públics és una de les qüestions centrals de les polítiques i de les organitzacions culturals. El debat parteix d’una constatació: les polítiques culturals concentren bona part dels esforços en la creació d’oferta, tot assumint que aquesta generarà automàticament una demanda.

  
Les estadístiques culturals no són un sistema tancat de dades. Depenen de la realitat que volen descriure i, per tant, han de ser capaces d’adaptar-se als canvis del sector, als nous usos culturals i a les necessitats de les polítiques públiques. Aquest és el punt de partida d’Análisis de nuevos modelos estadísticos internacionales y propuesta del ciclo estadístico cultural vasco, un informe elaborat el 2014 i publicat el 2016 pel Observatorio Vasco de la Cultura amb l’objectiu de revisar el seu marc estadístic a partir de l’evolució dels models europeus i de la Unesco i de l’experiència acumulada des de 2007.

  
  
El lunes, ni vi ni escuché el debate.

Creo que aproveché mejor el tiempo disfrutando de una charla pausada con amigos mientras disfrutábamos de algún vinito y los efluvios nos iban llevando a conversar sobre las culturas y las formas de afrontar el final de la vida.

Nos vamos haciendo mayores y los que tenemos todavía padres, madres o personas cercanas que nos superan en edad, los vamos teniendo de manera continuada ante esa puerta que se abre y cierra a su antojo.

  
El programa Culture and Sport Evidence (CASE) del Department for Culture, Media and Sport britànic ha publicat una de les revisions més ambicioses sobre els impactes socials de la cultura i l'esport. L'informe no presenta una investigació original, sinó una revisió sistemàtica de la literatura científica disponible amb l'objectiu d'identificar què es pot afirmar amb prou solidesa sobre la contribució social de la participació cultural i esportiva.

  
  
En els darrers anys de dictadura un aire de revolta impregnava  cada racó, cada poble i cada barri. Per tot es multiplicaven els espais de debat, la creació d’associacions, es recuperaven les festes i  tradicions, i les propostes artístiques es convertien en expressió de nous aires d’obertura: Els Joglars, Dagoll Dagom, Els Comediants, les trobades de Canet o els  concerts  dels diferents  cantautors feien més creïble la proximitat del canvi. Alhora, un moviment associatiu popular i polític s’estenia per tot el país.

  
  
Llegit avui, aquest text de Joan Subirats i Marc Parés conserva una sorprenent capacitat d’interpel·lació. Escrit en plena ressaca de la crisi financera de 2008 i en els primers anys d’expansió de les xarxes socials, proposa una lectura del canvi d’època que va molt més enllà de la tecnologia. (n. de l'e., 2026) Els autors sostenen que les transformacions econòmiques, socials i culturals han erosionat la capacitat dels estats per governar societats cada vegada més diverses, complexes i interdependents. Davant d’aquest escenari, les ciutats emergeixen com a espais privilegiats d’innovació política i de redefinició de la ciutadania.