estudis socials de la cultura

  
La nostra cultura és cada vegada més global. A això hi ha contribuit la tecnologia, però també un 'passat' colonitzador que ens va apropar a cultures llunyanes, massa sovint de la pitjor manera. Si bé es segueix treballant en el postcolonialisme, aquest és el llegat històric que tenim i son molts els reptes que s'encaren, com ara la restitució del patrimoni expoliat per part dels estats colonitzadors o la reconstrucció de la memòria de les cultures colonitzades. Sobretot, fer entendre com de perillós pot ser tocar aquelles coses que ens son alienes, sinó veieu-ho:

  
Aquest breu article de Philippe Scieur resulta especialment inspirador perquè desplaça la mirada de la mediació cultural com a tècnica de relació amb els públics cap a una qüestió més profunda: la manera com les societats organitzen la convivència, la decisió i l’acció col·lectiva als territoris.  

Segurament us heu pogut oblidar alguna vegada de l’aniversari d’algú que aprecieu o fins i tot d’aquella data que va ser tan important per a vosaltres i que no voldríeu oblidar mai. Ara bé, el més probable és que acabem oblidant aquells fets més desagradables que hem viscut a la vida, el nostre cervell així ho sòl fer precisament per poder dur una vida més lleugera.

Jenna C. Ashton [ed.] | MuseumsEtc

Fem un experiment. Què necessitem: alguna cosa per apuntar i mirada de detectiu. Acostem-nos al museu que ens quedi més a prop de casa. Si pot ser, de temàtica artística o històrica. Passegem-nos per les sales i observem amb atenció els materials expositius. La nostra missió és detectar la presència de dones en el discurs museogràfic. Un cop ben repassada l’exposició fem el recompte. Comparem-lo després amb les referències a homes. No ens enganyem. És força probable que ells guanyin per golejada. Podem repetir l’exercici aplicant altres criteris: orientació sexual, raça, classe, etc. I els resultats seran semblants: els homes heterosexuals blancs de classe benestant ens assaltaran a cada racó del museu. A fi de revertir aquesta situació Jenna C. Ashton ha editat «Feminism and Museums: Intervention, Disruption and Change».

El text de Christian Ruby publicat el 2016 a Revue du MAUSS és una crítica profunda a una de les idees més arrelades de les polítiques culturals cactuals: la creença que l’experiència artística produeix emancipació gairebé de manera automàtica. Ruby qüestiona tant el discurs institucional que converteix l’art en eina directa de transformació política com les formes paternalistes de mediació cultural que continuen imaginant el públic com un subjecte a corregir, educar o conduir cap a una “bona recepció” de les obres.
  

  
Les institucions educatives van néixer en un món que valorava l'estabilitat, la continuïtat i la transmissió de coneixements consolidats. Avui, en canvi, bona part de les nostres experiències estan marcades per la velocitat dels canvis tecnològics, la fragilitat de les trajectòries laborals i la necessitat d'adaptar-nos constantment a contextos nous. En aquest escenari, la pregunta ja no és només què hem d'aprendre, sinó com podem continuar aprenent.

  
Abans que existissin els equipaments culturals, les biblioteques o els centres cívics, hi havia espais al voltant dels quals les comunitats es reunien per explicar històries, transmetre coneixements i construir sentit compartit. Aquesta imatge inspira una reflexió sobre el paper dels centres culturals de proximitat en societats cada vegada més fragmentades i connecta directament amb una de les preguntes d’Interacció18: com es transmet la humanitat dels humans?
  

  
Una reflexió que posa l’equitat com a principi fonamental per entendre com la cultura i l’educació poden contribuir realment a la justícia social i al benestar col·lectiu.
  

  
Trenta anys després de la seva publicació, el llibre de Jesús Martín-Barbero continua interpel·lant perquè va desplaçar una pregunta central dels estudis de comunicació: en lloc de preguntar-se què fan els mitjans a les persones, va proposar entendre com les persones, les cultures i les experiències quotidianes donen sentit als missatges que reben.
  
 

La nostra història està formada d’un teixit infinit d’històries. Des que naixem ens expliquen rondalles i llegendes que d’una manera subtil acaben conformant la nostra visió del món. James Finn Garner ja va reescriure un bon grapat de contes tradicionals passant-los pel sedàs del ‘políticament correcte’. És clar, l’escriptor americà es mofava de la correcció política i el to naïf de la mala literatura infantil. Però obria una porta reveladora: si les rondalles de tota la vida han estat contades i transformades una vegada i una altra, per què no les llegendes?