estudis socials de la cultura

  
L'article de Bjarke Nielsen és interessant perquè desplaça l'atenció dels grans principis de la política cultural cap als mecanismes quotidians que els produeixen. En lloc de discutir si la diversitat cultural és un objectiu legítim, pregunta com una organització internacional construeix un llenguatge que acaba definint què és una cultura acceptable i quines formes de pensament esdevenen institucionalment possibles. Es tracta d'una aportació singular dins dels estudis sobre polítiques culturals perquè combina etnografia de les organitzacions, antropologia de la burocràcia i crítica de la producció institucional del discurs cultural.
  

  
En aquesta entrevista publicada a L’Observatoire el 2012, Marie-Madeleine Mervant-Roux qüestiona la tendència a anomenar «amateurs» les persones que intervenen puntualment en produccions professionals. Segons l'autora, es tracta d'una confusió conceptual amb conseqüències estètiques i polítiques. El participant ocasional, incorporat durant unes setmanes a un espectacle, no és equivalent a l'amateur que desenvolupa una pràctica artística sostinguda, col·lectiva i autònoma.

  
Com es parla de cultura a la televisió? Aquesta és la pregunta que travessa aquest text de Joan M. Minguet, que analitza el tractament dels continguts culturals a TV3 a partir d’un debat sobre la necessitat de fer la cultura més “entretinguda” per al gran públic. 

L’autor adverteix que el dilema entre divulgació i elitisme sovint es formula de manera simplista. Fer la cultura accessible no implica convertir-la en un espectacle lleuger ni reduir-la a una estètica atractiva i ràpida pròpia del llenguatge televisiu. La cultura, recorda Minguet, també exigeix temps, esforç i capacitat d’interpretació. 

Llegir aquest article  ajuda a tornar a una tensió persistent en la mediació cultural: com ampliar els públics sense diluir la complexitat de les obres ni reduir la cultura a pur entreteniment mediàtic.
  
  

  
L'Eurobaròmetre de la Comissió Europea mostra una lleugera davallada en la participació cultural dels europeus. El consum cultural es transforma: es mantenen les desigualtats territorials i socials mentre creixen les pràctiques culturals vinculades a internet.
  

La Comissió Europea ha publicat un nou Eurobaròmetre sobre hàbits, consum i participació cultural dels ciutadans de la Unió Europea. Els resultats mostren una tendència moderada però clara: la participació cultural ha disminuït lleugerament en relació amb l’enquesta anterior de 2007.

  
Hi ha textos que parlen d’educació i acaben interpel·lant directament la cultura. Aquest n’és un. La lectura de Giroux situa el debat en un terreny més ampli: què passa quan les institucions públiques deixen de pensar-se com a espais de formació ciutadana i passen a operar sota lògiques de mercat. L’educació apareix aquí com a indicador d’un canvi més profund que també afecta la cultura. Rellegir-lo avui permet fer una pregunta que va més enllà del sistema educatiu: quin paper estan jugant les polítiques públiques en la construcció, o en la pèrdua, de capacitat democràtica. (n. de l'e., 2026)
  
  
Henry A. Giroux analitza com les polítiques educatives neoliberals han erosionat el paper de l’educació pública com a espai de formació ciutadana. L’assaig defensa que la crisi educativa és també una crisi del valor democràtic de les institucions públiques.
  

  
Els llibres de Christian Ruby sobre la figura de l’espectador formen part d’una línia de pensament que ha  començat a qüestionar una idea molt arrelada en les polítiques culturals europees: la idea del públic com una categoria homogènia, previsible i relativament estable. Tant La figure du spectateur com L’Archipel des spectateurs parteixen d’una mateixa intuïció: mirar, escoltar o assistir a una experiència cultural no és un acte neutre ni universal. L’espectador és una construcció històrica.
  

El primer número de La Maleta de Portbou reuneix veus internacionals que examinen les fragilitats democràtiques contemporànies des de l’economia, la filosofia, la política i la cultura.
  

El número inaugural de setembre-octubre de 2013 articula un dossier central dedicat a la idea de “democràcia en perill”. Hi intervenen figures com Dani Rodrik, que reflexiona sobre tensions globals, i Antón Costas, que analitza l’augment de les desigualtats en les societats capitalistes

  
Avui, l’anunci continua funcionant perquè la seva idea central és senzilla però precisa: tant el ballet com el futbol comparteixen una mateixa dimensió coreogràfica. Tots dos depenen del ritme, de la coordinació i d’una forma de moviment col·lectiu que només existeix plenament en relació amb els altres. La publicitat trobava així una metàfora visual eficaç per parlar de connectivitat sense necessitat de mostrar pràcticament cap tecnologia. Cal recordar que a l'obra Foot-ball (2015) vam tenir l'ocasió de veure en joc els ballarins de Gelabert Azzopardi descodificant, coreogràficament, algunes de les millors jugades del FC Barcelona.
  

La publicitat esportiva acostuma a treballar amb emocions previsibles: competició, heroisme, victòria o passió col·lectiva. L’espot Ballet de Movistar, premiat amb un Sol de Plata al Festival Iberoamericà de la Comunicació Publicitària El Sol celebrat a Bilbao el 2012, va optar per un altre camí.

Setmanes enrere dos bons amics d'Interarts han estat a Santa Maria, una ciutat de poc més de 250.000 habitants a l'estat de Rio Grande do Sul, Brasil, per tal d'engegar un programa de recuperació de l'energia ciutadana col·lectiva a través d'eines i recursos de tipus cultural. A principis d'aquest any s'hi va incendiar la discoteca Kiss, provocant gairebé 250 víctimes, i des d'aleshores l'ànim de la ciutat no ha tornat a ser el mateix. Aquests dies celebrem el vintè aniversari de la fundació de "Pallassos Sense Fronteres", una Organització No Governamental d'arrels inequívocament catalanes que a hores d'ara s'ha estès per tot el món, amb una trajectòria indiscutible en la recuperació de la convivència a través de l'art dels somriures, especialment entre la població infantil, en comunitats que han patit els traumàtics efectes de les guerres o les catàstrofes naturals. Diverses organitzacions municipals vinculades a la unitat temàtica de cultura de la xarxa de Mercociutats varen crear l'any 2010 una farmaciola o kit de "Primers Auxilis Culturals" per tal de contribuir a pal·liar els efectes del terratrèmol que a principis d'aquell mateix any fa afectar la regió de Valparaíso a Xile.

 
   
El text de Jean-Pierre Esquenazi és una lectura especialment útil per qüestionar una idea molt estesa: que el caràcter polític d'una obra depèn principalment de les seves intencions, del seu contingut o de la seva forma. L'autor proposa una hipòtesi diferent: una obra és política no perquè contingui política, sinó perquè un públic la converteix en una eina d'interpretació del seu món.