estudis socials de la cultura

Recentment s’han celebrat els 25 anys dels Acords de Beijing, la quarta Conferència Mundial sobre les Dones que va suposar un abans i un després a l’agenda internacional pel que fa als drets i les llibertats de les dones i les nenes arreu del món. Aquesta conferència mundial va tenir com a resultat la 'Declaració i Plataforma d’Acció de Beijing' (ONU Dones, 1995), signada per 189 països i amb un seguit d’objectius estratègics per tal d’assolir la igualtat real i efectiva entres dones i homes.

Amb la crisi provocada per la pandèmia de la COVID-19 però, la celebració d’aquesta fita i la pertinent revisió per aconseguir nous acords s’ha vist ajornada. Aquesta situació està provocant un retrocés en l’adquisició de drets i llibertats d’àmbit mundial. La crisi de coronavirus ha fet augmentar la violència masclista i l’empobriment femení, fet que demostra la necessitat d’adoptar noves mesures i de manera urgent per tal de revertir aquesta situació.

 
  
   
Actualment, el debat sobre la relació entre cultura i gentrificació està deixant enrere les interpretacions simplificades que atribueixen als grans museus un efecte automàtic sobre la regeneració urbana. L'article de Simon Debersaques s'inscriu en aquesta línia de recerca, centrant l'atenció en les formes més subtils amb què els equipaments culturals intervenen en les transformacions urbanes.

  
  
L'informe The Value and Social Effects of Culture, elaborat per Klas Grinell per a l'Ajuntament de Göteborg, s'inscriu en un moment en què nombroses administracions europees intenten justificar amb més solidesa la inversió pública en cultura. El seu interès, però, no rau tant en aportar noves evidències sobre els impactes socials de la cultura com en qüestionar el marc conceptual amb què habitualment es planteja aquesta qüestió.

Un cop llegit, aquest text d’Emmanuel Négrier és una provocació útil. En un moment en què la independència artística es reivindica sovint com un principi irrenunciable, l’autor proposa una idea més desafiant intel·lectualment: la creació artística no es desenvolupa fora de les relacions de dependència, sinó dins d’una trama d’interdependències que impliquen poders polítics, econòmics, socials i culturals.

  
  
L’any 2020 el CCCB reobre les portes després del confinament amb una exposició dedicada als videojocs. La coincidència serveix  per plantejar una qüestió que va més enllà de l’actualitat expositiva: què passa quan una pràctica cultural nascuda en entorns digitals entra a formar part del patrimoni cultural?

Fa temps que els videojocs han deixat de ser considerats únicament una forma d’entreteniment. Mouen una part significativa de les indústries culturals contemporànies, generen comunitats, llenguatges, memòries compartides i formes pròpies de participació cultural.

Com es relaciona la cultura amb la desigualtat social? Quina efectivitat té la intermediació cultura en les comunitats urbanes desfavorides?. Una reflexió sobre l'economia creativa, la classe creativa i la intermediació cultural.
 

Les arts i la cultura poden tenir un paper essencial a l’hora de fomentar el desenvolupament econòmic d’un indret i fer-lo més atractiu pels seus habitants. La contribució en arts i cultura locals acaben duent com a valor afegit a la creació d’espais més desitjables per a viure, fomentant el sentiment de comunitat i, en conseqüència, l’augment en inversions econòmiques. És a dir, la cultura i les arts aporten riquesa social i econòmica a un indret, revaloritzant-ne la seva identitat.

  
L’article de Eleonora Belfiore s’inscriu en un moment en què el concepte de “valor cultural” ha esdevingut central en el debat sobre polítiques culturals i indústries creatives. El text parteix d’una constatació: durant més d’una dècada, aquest debat ha estat dominat per una lectura econòmica del valor, sovint reduïda a l’impacte en el creixement o a la contribució al PIB. Aquesta hegemonia no és només analítica, sinó també política: orienta decisions públiques, legitima determinades pràctiques i invisibilitza d’altres.
  

  
La presentació del monogràfic de Revue Interventions économiques (2020) proposa un desplaçament significatiu dins del debat sobre cultura i desenvolupament territorial. En lloc de centrar-se en la cultura com a instrument d'atracció econòmica o de màrqueting urbà, defensa la cultura de proximitat com un recurs col·lectiu capaç de reforçar la participació ciutadana, la cohesió social i la capacitat d'acció de les comunitats locals. El número reuneix experiències que comparteixen aquesta mirada i, alhora, n'examinen les tensions i els límits.