Articles i anàlisi

3r o 4t d’ESO. Classe de biologia. La meva preferida (de fet, l’única) del ram de les assignatures de ciències. “Morfologia del cervell humà” era l’últim tema que podia entrar a l’examen. Recordo haver sortit de classe pensant, “espero que preguntin la part dels hemisferis del cervell, és tan fàcil que no em cal estudiar-ho”. Davant de tota la resta de conceptes que calia comprendre i memoritzar, per mi no hi havia matisos. Havia de ser pragmàtica i simplificar: l’hemisferi esquerre, l’artístic i imaginatiu; l’hemisferi dret, el lògic i científic. I punt. A la pregunta “tu ets de lletres o de ciències” tampoc hi veia matisos. Que m’agradés la biologia no significava res, jo era de lletres fins al moll de l’os.

“Las dos culturas” de C.P. Snow hi tenien res a veure? Segurament no, almenys directament. No vaig conèixer la teoria de Snow fins molts anys després. Per mi, ciències i lletres eren dos camins paral·lels, avançant al seu propi ritme i sense punts de trobada possibles. Per mi, sempre havia estat així, i no necessitava cap argument ni justificació al respecte. I en el cas de la sanitat i la cultura, exactament el mateix. Hauria estat força incongruent pensar res diferent...

  
La relació entre cultura i desenvolupament sostenible no és nova, però continua sense tenir un lloc clar en l’arquitectura de les polítiques globals. La pròpia Agenda 2030, que es presenta com un marc integrador capaç de “transformar el món”, no incorpora la cultura com a objectiu específic. Aquesta absència no és anecdòtica. Explica una dificultat més profunda: la incapacitat d’incorporar la cultura com a dimensió estructural del desenvolupament.
  

  
Aquest article analitza la incorporació de l’art comunitari en els teatres de Barcelona en el marc del que s’ha anomenat el “gir social” de les polítiques culturals. La cultura deixa de ser concebuda només com a producció artística per esdevenir també un recurs amb funcions educatives, socials i integradores. Aquesta transformació situa els equipaments teatrals en una posició ambivalent: d’una banda, com a agents culturals que amplien la participació i el vincle amb el territori; de l’altra, com a instruments d’unes polítiques que assignen a la cultura funcions que excedeixen la seva lògica pròpia.
  

Crear espais museïtzats i visitables, aixecar monuments de reconeixement i celebrar homenatges, dur a terme activitats de difusió i didàctiques, comptar amb la implicació d’arxius i museus... aquestes són algunes de les accions que es poden dur a terme a escala local per tal de treballar qüestions de memòria, i més concretament de memòria històrica.

L’article apunta a una transformació més profunda que organitzativa. La gestió comunitària qüestiona les jerarquies tradicionals i obre la porta a formes més horitzontals de governança cultural, en què els ajuntaments passen progressivament de proveïdors a facilitadors de processos col·lectius.  Llegit avui, el text manté una vigència clara. La gestió comunitària continua sent invocada com a horitzó desitjable, tot i que la seva implementació efectiva planteja dificultats persistents. La qüestió no és tant si cal incorporar-la, sinó fins a quin punt les administracions estan disposades a assumir el desplaçament de poder que comporta. Aquesta és, en el fons, la línia que separa el discurs de la pràctica.(n. de l'e., 2026)
  

  
  
Els museus des de la perspectiva neurocientífica

El primer que fem sense adonar-nos-en quan entrem a un museu és mirar la cara de les persones que hi ha dins. Contents, alegres, interessats, avorrits, cansats, indiferents... les emocions que mostrin condicionaran, en bona mesura, la nostra pròpia experiència al museu. En relació a les obres i objectes exposats, pararem atenció als que més ens sorprenguin. Si el que veiem no ens produeix aquest efecte, passarem de llarg gairebé inevitablement.

  
La creació artística contemporània acostuma a explicar-se des de les ciutats. Els grans centres culturals, les xarxes professionals, els mercats i les infraestructures urbanes continuen funcionant com el relat dominant sobre on passa la cultura i des d’on es legitima. El text de Marta Ricart proposa justament desplaçar aquesta mirada. Aprenent a moure’ns pels estrats dels processos creatius no defensa el món rural com un refugi idealitzat ni com una reserva de tradició. El presenta com un espai capaç de generar formes específiques de creació, relació i producció cultural.
  

  
Les polítiques culturals locals han deixat de gestionar únicament equipaments, programacions o patrimoni. El text de Ramón Zallo situa la cultura en un escenari molt més ampli: el d’una transformació profunda del capitalisme, de la comunicació i de les formes de convivència. Escrit després dels anys més durs de la crisi econòmica, Objetivos y desafíos de las políticas culturales locales proposa una lectura especialment significativa perquè combina diagnòstic estructural, dades de despesa pública i reflexió sobre els límits i potencialitats del municipalisme cultural.
  

  
Els territoris rurals europeus busquen noves formes de sostenir comunitats, activitat econòmica i vida cultural. Diverses experiències recollides al llibre Vital Village mostren com projectes culturals participatius poden reforçar l’arrelament, activar xarxes locals i construir noves narratives de futur per als petits municipis.
  

És indiscutible el fet que la cultura no tan sols es troba a les grans ciutats.