Articles i anàlisi

  
Les recomanacions d’Eurocities plantegen com afrontar els canvis demogràfics des de la cultura. El repte no és tant programar per a la diversitat com reorganitzar les institucions perquè puguin treballar-hi.
  

  
Foc! Arreu del món, però especialment a les terres banyades per la Mediterrània, des de temps immemorials que el foc és essencial en moltíssimes de les festes i tradicions, que fan desaparèixer el vell, perquè arribi el nou i així marcar els canvis de cicle. La cremà de les falles és un dels punts àlgids d’una festa que fa només tres anys que va ser declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

  
Els programes educatius en cultura sovint es legitimen per la seva capacitat de “crear públics”. Aquest informe permet fer una lectura més concreta i menys declarativa: què vol dir, en termes reals, construir aquesta relació? Quina escala té, quina continuïtat i amb quines condicions d’accés? Anem al teatre ofereix una fotografia precisa d’una política sostinguda en el temps que articula educació, territori i arts en viu.
  

  
 Podríem estar d'acord o no amb aquesta sentència. Però el fet és que sense jugar, potser si que la vida es fa un joc més difícil.

  
La retirada no va ser només una retirada, és sinònim de l'exili de milers de persones davant d'un feixisme que avançava esmicolant tothom i tot el que quedava de la República, ara fa just 80 anys.

  
En els darrers anys, el terme “cultura digital” s’ha instal·lat amb força en el discurs de les polítiques culturals. Aquest text proposa una pregunta inecessària: i si aquesta expressió ja no explica res? Quan la digitalització travessa totes les pràctiques culturals, potser el problema no és incorporar el digital, sinó deixar de tractar-lo com una categoria separada. Rellegir-lo avui permet revisar un llenguatge que sovint dona per resolta una transformació que, en realitat, continua oberta. (n. de l'e., 2026)
  

Per què parlem tant de cultura digital? Una reflexió crítica sobre l’ús recurrent d’un terme que sovint amaga més confusions que precisió conceptual.
  

  
La nostra cultura és cada vegada més global. A això hi ha contribuit la tecnologia, però també un 'passat' colonitzador que ens va apropar a cultures llunyanes, massa sovint de la pitjor manera. Si bé es segueix treballant en el postcolonialisme, aquest és el llegat històric que tenim i son molts els reptes que s'encaren, com ara la restitució del patrimoni expoliat per part dels estats colonitzadors o la reconstrucció de la memòria de les cultures colonitzades. Sobretot, fer entendre com de perillós pot ser tocar aquelles coses que ens son alienes, sinó veieu-ho:

Us ha passat mai que contemplant les peces d’un museu us ha vingut una melodia al cap? No cal que siguem sinestèsics, pot ser que només sigui per una associació d’idees puntual o simplement perquè se’ns ha enganxat aquella maleïda cançó de moda que sona per tot arreu.

  
L’article Transformant el paper de l’educació a les institucions culturals a través dels projectes d’integració de l’art en educació (Arts Integration) proposa una revisió de fons de la relació entre cultura i educació, històricament marcada per la distància i la desconnexió. El text parteix d’un diagnòstic clar: les polítiques culturals a Catalunya han tendit a situar l’educació en un lloc secundari, subordinada a la difusió i sovint desvinculada dels processos de creació i pensament cultural.
  

  
L’article Assemblearisme i art, de Ramon Parramon i Montserrat Moliner, aborda una qüestió central en el camp cultural contemporani: fins a quin punt les formes d’organització col·lectiva poden incidir realment en la configuració de les polítiques culturals i en les condicions de treball del sector. El text se situa en un moment marcat per la crisi econòmica i per la reconfiguració de l’acció pública, i proposa l’assemblearisme no només com una forma d’organització, sinó com una pràctica política que intenta disputar el model dominant de governança cultural.