Articles i anàlisi

«Això no és una revolució digital, sinó una civilització digital.»

(Irina Bokova, exdirectora de la UNESCO)

A finals del segle XX, la irrupció de les noves tecnologies de la informació va propiciar un profund canvi en la producció i concepció de moltes pràctiques culturals. Els mitjans digitals no només van transformar la manera que tenia la ciutadania d’accedir a continguts culturals sinó també, i fonamentalment, la manera de crear-ne de nous. En les darreres dues dècades, s’ha fet l’esforç per digitalitzar continguts culturals als quals només es podia accedir d’una manera analògica però alhora també s’han impulsat projectes que es poden incloure en el concepte de cultura digital que “serveix per descriure el context ampli de societat digital on s’insereix la cultura, i que inclou els comportaments i els hàbits de socialització de la ciutadania”

En l’àmbit de la governança de la cultura una de les propostes que destaquen a l’hora d’engegar processos participatius i assemblees deliberatives és crear processos tot partint d'un sorteig. El punt d’arrencada és la igualtat d’oportunitats per ser seleccionat en el procés, tenint en compte a més que cadascuna de les persones triades percep una remuneració per participar en el grup. Qualsevol persona, així doncs, pot ser seleccionada, tot evitant que només hi participin perfils amb una alta formació. Aquestes persones dediquen entre tres o quatre caps de setmana a reflexionar i debatre un tema específic, tot fent recomanacions als governs respectius.

“Crec que les veritables revolucions del meu temps no han estat canvis de govern ni dels qui regeixen les institucions públiques, sinó revolucions de les formes de sentir i de veure”

(Susan Sontag)

Vivim en un context on les noves tecnologies ens condueixen a viure a més velocitat del que acostumàvem a fer-ho uns anys enrere, on la informació està fragmentada en multiplicitat de missatges que ens arriben a través de diferents mitjans i que sovint som incapaços de filtrar i processar. Aquest nova realitat també s’ha traslladat a la cultura, i la creació artística no ha dubtat a utilitzar aquests nous mitjans per comunicar i transformar els seus llenguatges.

  
La pandèmia de la Covid-19 va afectar de manera directa un dels mecanismes socials més estables de la cultura popular catalana: la repetició ritual de les festes. L’article de Xavier Roigé, Mireia Guil i Lluís Bellas analitza aquest tall sobtat no només com una interrupció sanitària, sinó com un moment de tensió política, social i cultural que va obligar comunitats, administracions i entitats a redefinir què vol dir “mantenir viva” una festa.
  

  
L’article d’Àngel Mestres parteix d’una constatació que desplaça una manera clàssica d’entendre la política cultural local: els equipaments culturals han estat històricament concebuts com a infraestructures estables —museus, teatres, centres culturals— que estructuren l’oferta i garanteixen la presència institucional de la cultura en el territori. Aquesta lògica, basada en la dotació i la cobertura, es veu avui tensionada per un context en què les pràctiques culturals, els agents i les formes de producció ja no responen a esquemes tancats ni previsibles.
  

  
L’article planteja la incorporació de la perspectiva interseccional en la gestió dels equipaments culturals de proximitat com un desplaçament necessari en la manera d’entendre la desigualtat i la participació cultural. El punt de partida és la constatació que els models habituals de tractament de la diversitat resulten insuficients perquè tendeixen a fragmentar la realitat en categories aïllades. La interseccionalitat introdueix una mirada més complexa, basada en la idea que els eixos de discriminació no operen de manera independent sinó interrelacionada, generant experiències específiques que no poden ser reduïdes a una sola variable.