Articles i anàlisi

  
Llegit avui, el text guanya pes. El marc de la transició ecosocial ha avançat, però la seva incorporació efectiva a les organitzacions culturals continua sent desigual. El risc que assenyala el text es manté: convertir la sostenibilitat en un relat compartit però poc operatiu. Rellegit en clau actual, el text funciona com una alerta sobre la fragilitat d’aquestes agendes quan no es tradueixen en estructura, responsabilitat i continuïtat. (n. de l'e., 2026)
  

La sostenibilitat ambiental en el sector cultural no pot quedar relegada a una capa discursiva ni a accions puntuals. “No s’ha d’abaixar la guàrdia” no és només una apel·lació ètica, sinó una constatació organitzativa: el dia a dia, la manca de recursos i la pressió operativa tendeixen a desplaçar aquests objectius si no hi ha responsabilitats clares assignades
  

  
  
Això no ho teníem previst. Si vosaltres també sou d’aquesta mena, dels que s’embadaleixen pensant què faran a l’estiu mentre sonen les 12 campanades que anuncien el nou any, probablement és perquè preferiu no deixar lloc a la improvisació. Encara és ple hivern però ja teniu tots els dies de vacances planificats des de l’alba i fins que es pon el sol.

  
Els territoris rurals europeus busquen noves formes de sostenir comunitats, activitat econòmica i vida cultural. Diverses experiències recollides al llibre Vital Village mostren com projectes culturals participatius poden reforçar l’arrelament, activar xarxes locals i construir noves narratives de futur per als petits municipis.
  

És indiscutible el fet que la cultura no tan sols es troba a les grans ciutats.

  
Rellegit avui, el text manté interès perquè situa el turisme cultural en un lloc que sovint es desdibuixa: no com una simple política de promoció, sinó com una política de construcció de sentit i de valor públic. Aquesta lectura també fa emergir una tensió molt actual. El llenguatge de la singularització, la marca i la diferenciació s’ha normalitzat en moltes polítiques locals, sovint sense un treball real sobre els actius culturals, la memòria o el sentit del territori. Aquí apareix la pregunta incòmoda que el text deixa oberta i que continua plenament vigent: els municipis treballen realment allò que els fa singulars o només ho projecten? (n. de l'e., 2026)
  

El text proposa una imatge molt reveladora: el turisme cultural com aquell visitant que obliga a “endreçar la casa”. No és una metàfora menor. Situa el turisme no com un fi en si mateix, sinó com un dispositiu que activa processos interns del territori: ordenació, reconeixement dels actius, autoestima col·lectiva. 
 

  
El Pla d’Acció Cultural de Sant Celoni i la Batllòria planteja un repte important: assumir la capitalitat cultural del Baix Montseny sense tenir encara un sistema cultural prou articulat per sostenir-la.