Interacció

  
Llegit avui, el document continua sent especialment pertinent perquè anticipa un debat que ha anat guanyant força dins el sector cultural: no n’hi ha prou amb incorporar discursos sobre inclusió o diversitat si les pròpies condicions materials de treball continuen reproduint jerarquies i desigualtats persistents. (n. de l'e., 2026)
  
  
Els museus acostumen a presentar-se com institucions de coneixement, preservació i servei públic. Però poques vegades es parla de les condicions laborals i dels desequilibris estructurals que travessen el propi sector museístic. El document Museums as a Pink-Collar Profession, publicat pel col·lectiu Gender Equity in Museums Movement (GEMM), introdueix una pregunta especialment incòmoda per al camp cultural: què passa amb una professió quan es feminitza i continua funcionant sota estructures de desigualtat?
  

L’informe parteix d’una constatació aparentment positiva. Les dones representen aproximadament la meitat de la força laboral dels museus nord-americans i, en molts departaments d'educació, conservació o desenvolupament ja són clarament majoritàries. Però el text alerta que aquesta feminització no implica automàticament igualtat ni millors condicions laborals. Al contrari: històricament, moltes professions feminitzades han acabat associades a salaris més baixos, menor reconeixement institucional i una percepció social menys valuosa. És el que el document identifica com a “pink-collar profession”.

El debat és especialment rellevant perquè desplaça la mirada habitual sobre la desigualtat de gènere. El problema no és només la manca de dones en llocs de responsabilitat. També és la manera com determinades professions perden legitimitat simbòlica i capacitat de negociació a mesura que es feminitzen. El document suggereix que això podria afectar la percepció pública dels museus, la seva capacitat de finançament i fins i tot el reconeixement dels museus com a institucions educatives i econòmiques rellevants.

El text també recorda que la presència majoritària de dones no elimina altres formes de desigualtat. Els homes continuen ocupant sovint les posicions més ben remunerades o amb més poder institucional. A més, les dones racialitzades, les persones trans o no binàries pateixen formes específiques de discriminació dins el sector museístic. L’informe cita una dada especialment significativa: el 62 % de les persones participants en una enquesta impulsada per GEMM afirmaven haver experimentat o presenciat discriminació de gènere al lloc de treball.

Una altra qüestió especialment incisiva és la relació entre treball voluntari i treball feminitzat. Els museus depenen massivament de persones voluntàries i el document planteja si aquesta normalització del voluntariat , històricament associat al treball de les dones, contribueix indirectament a debilitar salaris, beneficis laborals i reconeixement professional. La pregunta és rellevant perquè connecta el debat sobre gènere amb una qüestió estructural més àmplia: quines activitats culturals es consideren prou importants per ser remunerades de manera estable?
  

La metàfora “pink-collar” no descriu només una composició demogràfica. També assenyala els mecanismes culturals que associen determinats treballs feminitzats amb menor reconeixement i valor social.
  

L’informe acaba proposant mesures concretes: auditories salarials, processos de contractació més equitatius, desenvolupament professional, flexibilitat laboral o polítiques de diversificació dels equips. Però el valor principal del text és probablement un altre. Obliga el sector cultural a reconèixer que les desigualtats laborals no són un problema extern als museus, sinó una qüestió estructural que travessa les pròpies institucions culturals.
  

Referència 

Gender Equity in Museums Movement. (2019). Museums as a pink-collar profession: The consequences and how to address them. GEMM.

Text complet (pdf)