Interacció

  
  
L’article de Joaquim Rius Ulldemolins i Matías I. Zarlenga és interessant perquè qüestiona una idea molt present en les polítiques urbanes i culturals de les darreres dècades: concentrar empreses, institucions o creadors en un mateix espai no genera necessàriament més creativitat. A partir de quatre zones de Barcelona, els autors proposen distingir quatre formes de concentració cultural segons els seus objectius, l’organització, les relacions entre els agents i la governança: clústers d’indústries culturals, agrupacions d’institucions culturals, districtes culturals i escenes artístiques.

L’article se situa en el debat sobre la ciutat creativa i l’expansió, des dels anys noranta, de polítiques que converteixen la cultura en instrument de desenvolupament econòmic, regeneració urbana i projecció internacional. Rius i Zarlenga parteixen d’una crítica precisa: bona part d’aquest discurs tracta els clústers culturals com si fossin una mateixa realitat i pressuposa que la concentració espacial produeix, per ella mateixa, intercanvi, innovació i creativitat. Els autors desplacen l’atenció de la concentració cap a la naturalesa de les relacions socials que efectivament s’hi produeixen. 
  

 La proximitat espacial només es converteix en creativitat si produeix relacions capaces de sostenir l’intercanvi, la cooperació i la creació.
  

La tipologia permet observar diferències importants. El 22@, analitzat com a clúster d’indústries culturals, respon principalment a una lògica de promoció econòmica: empreses i professionals haurien d’obtenir avantatges de la proximitat, l’intercanvi d’informació i les col·laboracions flexibles. Els autors constaten, però, que la planificació de dalt a baix, la baixa densitat de xarxes amb els actors preexistents del Poblenou i la desaparició de tallers d’artistes limiten els resultats creatius esperats.

Glòries representa un segon model: l’agrupació de grans institucions culturals. La concentració del TNC, L’Auditori, l’ESMUC i posteriorment el DHUB respon a una estratègia de nova centralitat urbana i cultural. La proximitat facilita determinades economies d’escala i algunes cooperacions, especialment entre institucions del mateix sector, sense arribar a generar les sinergies creatives que el discurs de la clusterització acostuma a donar per suposades. Les lògiques burocràtiques, les missions institucionals diferenciades i les rivalitats o dificultats administratives condicionen la cooperació.

El nord del Raval exemplifica el districte cultural, caracteritzat per la combinació d’institucions culturals i educatives, empreses creatives, comerç, restauració i activitats d’oci. La implantació del CCCB i el MACBA actua com a motor d'un procés més ampli de regeneració i construcció de la marca Raval. El resultat és notable en termes d’atracció de visitants i transformació urbana. La seva productivitat cultural és menys evident, perquè les interaccions entre els integrants del districte continuen sent relativament febles. 

El contrast més significatiu apareix amb la zona sud de Ciutat Vella, interpretada com una escena artística. Aquí la concentració no deriva principalment d’una operació planificada. Es construeix a través de creadors, petits espais, relacions personals, xarxes de solidaritat, circuits alternatius i espais compartits de treball i sociabilitat. Aquestes interaccions permeten cooperacions, circulació de coneixement i fertilitzacions entre disciplines. Per als autors, és precisament aquesta densitat relacional la que converteix l’escena en el model amb més capacitat d’innovació cultural i social.

Aquesta comparació porta a una conclusió que travessa tot l’article: el rendiment cultural d’un clúster depèn menys de quants agents comparteixen territori que de què poden fer els uns amb els altres. Les polítiques de ciutat creativa poden produir equipaments, noves centralitats, activitat econòmica, visitants o marca urbana sense generar necessàriament comunitats creatives. Fins i tot poden erosionar-les mitjançant processos de gentrificació, substitució d’activitats o expulsió dels creadors que havien contribuït a generar el valor simbòlic del lloc. 
  

Nota de l’editor (2026). Llegit avui, l’article conserva sobretot la força d’aquest desplaçament: de la infraestructura a les relacions i de l’aglomeració a la capacitat efectiva d’interacció. La tipologia està explícitament construïda per a la Barcelona d’aquell moment i els mateixos autors adverteixen que els quatre models són tipus ideals, susceptibles de superposar-se i transformar-se. Alguns casos analitzats han canviat profundament des del 2014. El valor del text no rau tant a conservar aquella cartografia com a proporcionar una pregunta encara útil per a les polítiques culturals urbanes: abans d’atribuir capacitat creativa a una concentració d’equipaments, empreses o creadors, cal observar quines relacions fa possibles, quines dificulta i quines desplaça.
  

Referència 

Rius Ulldemolins, J., i Zarlenga, M. I. (2014). Industrias, distritos, instituciones y escenas. Tipología de clústeres culturales en Barcelona. Revista Española de Sociología, 21, 47–68.  Consultar el document complet