gestió i governança cultural

  
Una entrada que proposa la cultura com a espai de qüestionament i reflexió col·lectiva, més enllà de discursos administratius o narratives consumistes.
  

Aquests darrers mesos ens hem empassat maratons de debats, alguns han sigut d’allò més crispats, d’altres més ensopits, però el cert és que els debats polítics han ocupat gran part de l’atenció als mitjans durant aquest període electoral, en prime time

  
Abrir instituciones desde dentro no és un llibre sobre cultura en sentit estricte. Parla d’institucions i, precisament per això, interpel·la de ple les polítiques culturals. No proposa una eina ni un model replicable. Situa una pregunta de fons que travessa tot el text: què passa quan les institucions deixen d’estar alineades amb els marcs socials, tecnològics i polítics del seu temps.
  

  
Observem una idea de fons que continua plenament vigent. El debat sobre el museu social posa en evidència que l’obertura dels museus a la societat només serà creïble si va acompanyada de canvis reals en la governança, els equips i les condicions de treball.(n. de l'e., 2026)
  

El Fòrum dels Museus de Catalunya posa sobre la taula una tensió de fons: no n’hi ha prou amb voler museus més oberts i participatius si les estructures, els equips i la governança continuen sent fràgils
  

  
  
Una reflexió sobre com la connexió entre agents culturals, creatius i econòmics pot reforçar la sostenibilitat, la innovació i el desenvolupament de la economia creativa
  

En el nostre món cada vegada més urbanitzat, les ciutats tenen un paper únic i innegable a l'hora de donar suport a la cultura. Les ciutats serveixen a poblacions ben diverses, són centres creatius vitals per a àrees metropolitanes o territorials més àmplies i ofereixen oportunitats per a les properes generacions d'artistes i creatives.

  
Nascuda en plena crisi, l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural es presenta com a instrument de transformació. L’anàlisi confronta les expectatives inicials amb els resultats i obre el debat sobre el seu futur.
  

  
Quan la cultura es gestiona des de l’àmbit municipal, sovint es fa sense eines comparables ni sistemes estables d’avaluació. El Cercle de Comparació Intermunicipal de serveis culturals introdueix un canvi de mirada: convertir la gestió cultural en un camp mesurable, comparable i millorable.
  
  
L’informe de la 4a edició del Cercle de Comparació Intermunicipal (CCI) de serveis culturals presenta els resultats corresponents a l’any 2017 i consolida una eina clau per a la gestió cultural local.

  
El documental “Art i part”, ideat i dirigit per Raimon Fransoy i Xavier Puig, mostra com la creació comunitària transforma vincles, mirades i identitats locals dins el programa Barcelona Districte Cultural.
  

El film, emès pel canal El 33, segueix el procés creatiu viscut per veïns i artistes en tres barris participants de la primera edició del projecte.

  
Un informe de l’Observatori Basc de la Cultura proposa llegir la internacionalització des del contingut i el mercat. El repte és convertir aquesta circulació en una política amb direcció.
  

  
En els darrers anys, el terme “cultura digital” s’ha instal·lat amb força en el discurs de les polítiques culturals. Aquest text proposa una pregunta inecessària: i si aquesta expressió ja no explica res? Quan la digitalització travessa totes les pràctiques culturals, potser el problema no és incorporar el digital, sinó deixar de tractar-lo com una categoria separada. Rellegir-lo avui permet revisar un llenguatge que sovint dona per resolta una transformació que, en realitat, continua oberta. (n. de l'e., 2026)
  

Per què parlem tant de cultura digital? Una reflexió crítica sobre l’ús recurrent d’un terme que sovint amaga més confusions que precisió conceptual.
  

  
L’article Assemblearisme i art, de Ramon Parramon i Montserrat Moliner, aborda una qüestió central en el camp cultural contemporani: fins a quin punt les formes d’organització col·lectiva poden incidir realment en la configuració de les polítiques culturals i en les condicions de treball del sector. El text se situa en un moment marcat per la crisi econòmica i per la reconfiguració de l’acció pública, i proposa l’assemblearisme no només com una forma d’organització, sinó com una pràctica política que intenta disputar el model dominant de governança cultural.