gestió i governança cultural

  
Si alguna cosa ens ha deixat l’any 2020 a banda de la popularització d’un llarg repertori de paraules i expressions que abans només s’empraven en ambients científics o sanitaris, és una allau de webinars, jornades i sessions online a partir del moment que les nostres vides es van veure reduïdes a les quatre parets de casa.

  
Desenes de milers d’entitats culturals enxarxen tot el territori de Catalunya. La majoria de municipis, per petits que siguin, esdevenen un aixam d’associacions i entitats que activa i dinamitza la pròpia activitat cultural. A cada vila amb les seves particularitats, com a reflex de la seva societat, canviant com els habitants que hi viuen. I és que el món de les entitats ha canviat força en els darrers anys. Actualment, a molts municipis hi conviuen entitats de tipus clàssic al costat de noves organitzacions que impliquen maneres diferents d’organitzar-se, d’actuar i de relacionar-se amb la ciutadania. Aquest és el sentit de la formació que va oferir el CERC el 27 i 29 d’octubre passats, amb 'Les entitats i els nous agents de la cultura', obrir l’espiell per ampliar un camp de possibilitats en la gestió i organització entre entitats.

  
En el marc del Programa de Formació que s’impulsa des del CERC (Centre d’Estudis i Recursos Culturals de l’Àrea de Cultura de la Diputació de Barcelona) Óscar Abril Ascaso va presentar el curs: "Propostes per a les polítiques locals de suport a les arts visuals", a l’Espai Claustre celebrat online els dies 11 i 12 de novembre.

Óscar Abril Ascaso és historiador de l'art i gestor cultural, ha sigut co-responsable del simposi CopyFight, responsable d'exposicions de Sónar,  de nous formats de la Fàbrica de Creació d'Arts en Viu de L'Estruch de Sabadell i director de La Laboral de Gijón, entre d'altres.

  
La crisi de la Covid-19 no apareix en aquest debat com una interrupció excepcional, sinó com el moment en què moltes contradiccions acumulades dins les institucions culturals es fan impossibles d’amagar. El dossier coordinat per Jesús Carrillo Castillo a la revista PH parteix d’aquesta constatació: el model institucional construït durant dècades mostra signes evidents d’esgotament, tant per la seva dependència econòmica del turisme i les indústries de l’oci com per la seva dificultat per relacionar-se amb una societat cada vegada més fragmentada, crítica i desigual.
  

  
Una reflexió des de la pràctica i el pensament cultural sobre com la tecnologia no només acompanya sinó que construeix cultura, quan es treballa com a material de creació, s’apropia col·lectivament i es posa en diàleg amb l’espai públic i les pràctiques socials.
  

  
La governança cultural acostuma a aparèixer com una qüestió tècnica, gairebé administrativa. Organigrames, consells assessors, gerències, estatuts o models jurídics semblen formar part d’un llenguatge allunyat del debat cultural. L’informe El patronato como mejora en la gobernanza de instituciones públicas culturales planteja justament el contrari: les formes de govern d’una institució cultural condicionen profundament la seva capacitat d’actuar, la seva autonomia, la seva relació amb la ciutadania i fins i tot la seva legitimitat pública.
  

L’article apunta a una transformació més profunda que organitzativa. La gestió comunitària qüestiona les jerarquies tradicionals i obre la porta a formes més horitzontals de governança cultural, en què els ajuntaments passen progressivament de proveïdors a facilitadors de processos col·lectius.  Llegit avui, el text manté una vigència clara. La gestió comunitària continua sent invocada com a horitzó desitjable, tot i que la seva implementació efectiva planteja dificultats persistents. La qüestió no és tant si cal incorporar-la, sinó fins a quin punt les administracions estan disposades a assumir el desplaçament de poder que comporta. Aquesta és, en el fons, la línia que separa el discurs de la pràctica.(n. de l'e., 2026)
  

  
La incorporació de dades en el sector cultural s’ha convertit en una de les transformacions més visibles dels darrers anys. Plataformes com Impact & Insight emergeixen amb una ambició clara: construir una comprensió compartida del valor de les experiències culturals a partir de dades comparables i sistemàtiques. Aquesta promesa no és menor. Suposa passar d’una cultura explicada des de la intuïció o el relat a una cultura que es vol llegir també des de l’evidència.

El punt de partida és operatiu. Impact & Insight s’articula com una eina per ajudar organitzacions culturals a avaluar l’impacte que generen en els seus públics. Ho fa a partir de matrius comunes que permeten recollir dades sobre resultats artístics, socials i econòmics. El que es busca no és només mesurar, sinó generar un llenguatge compartit sobre el valor cultural.