L’Estat espanyol té un sistema de política cultural que combina elements del model centralista francès amb els dels estats descentralitzats, però que és molt diferent en cada comunitat autònoma. El cas català, i el de la província de Barcelona, concretament, és encara més particular, ja que la incidència de l’Estat en termes d’inversió en la política cultural és molt limitada, i a la Generalitat de Catalunya i als ajuntaments se’ls suma un tercer gran actor: la Diputació de Barcelona.
La RSC, material altamente inflamable
Publicat originalment al blog L’estraperlista i recuperat a Interacció, aquest article de Carme Rodríguez qüestiona l’ús de la Responsabilitat Social Corporativa com a relat legitimador dins les institucions culturals. A partir de casos concrets, assenyala com determinades pràctiques que es presenten com a responsables poden amagar precarietat laboral, externalitzacions problemàtiques o aliances amb actors econòmics amb impactes socials i ambientals discutibles. Interacció el recupera perquè aquest desajust entre discurs i pràctica continua travessant el sector: la RSC sovint opera més com a cobertura simbòlica que com a transformació real de les condicions en què es produeix la cultura. (n. de l'e., 2026)