Novetats

  
Els plans culturals municipals són una porta d’entrada per entendre com es construeix la política cultural local. Aquesta sèrie els llegeix des de les seves condicions: què fan possible, què deixen fora i com situen la cultura dins del govern municipal.
  

No hi ha un únic model. Hi ha posicions diferents dins del mateix sistema
  

  
Biblioteques amb goteres, avaries o anys de tancament coincideixen aquesta quinzena amb projectes de nous equipaments culturals i plans estratègics municipals. A Badalona, L’Hospitalet, Mataró o Sant Cugat els problemes d’edifici, manteniment o personal afecten el servei bibliotecari quotidià. Al mateix temps, municipis com Vilafranca, Esparreguera o l’Hospitalet projecten nous espais culturals o redefineixen el paper dels equipaments existents. Entre fragilitats d’infraestructura i projectes de futur, la cultura municipal apareix com una política pública travessada per una tensió clara entre mantenir els equipaments existents i impulsar-ne de nous, i es juga en edificis, recursos i decisions urbanes concretes.

  
Amb motiu de l’Espai Claustre celebrat al CERC el 24 de febrer de 2026, hem entrevistat Mireia Sallarès, una de  les artistes i realitzadores més incisives i crítiques del moment actual, a  cavall sempre entre diferents projectes i països, perquè ens expliqui la seva visió de l’art, de la cultura i del moment polític que estem vivint.

Aquesta  és la conversa que hi hem mantingut.
  

  
Els museus apareixen sovint com institucions estables dedicades a preservar i explicar el patrimoni. Tanmateix, en els darrers anys s’hi acumulen tensions que van més enllà del debat museogràfic: la relació amb els públics, la pressió turística, la governança dels equipaments o l’ús del museu com a instrument de projecció urbana. En aquest context, parlar de museus no és només parlar de col·leccions o exposicions. És parlar de decisions sobre accés cultural, criteris institucionals i relats col·lectius.

  
Els festivals culturals es presenten sovint com a espais d’excel·lència, creativitat i retorn social. Però el valor públic d’un projecte cultural no es construeix només en el programa o en l’impacte mediàtic, sinó també en les condicions de treball que el fan possible. Un estudi recent sobre dones professionals dels festivals de cinema a Catalunya obliga a ampliar aquesta mirada i a incorporar el gènere i la precarietat en l’anàlisi de la governança cultural.
  

Els festivals de cinema ocupen un lloc central en les polítiques culturals contemporànies. Són visibles, generen relat i projecten territori, i acumulen un capital simbòlic que sovint es tradueix en legitimitat institucional.

Alguns textos no perden vigència, però sí innocència. Rellegir-los anys després permet veure no només què deien, sinó què pressuposen quan entren en contacte amb un sistema cultural més normativitzat, més dataficat i més governat que abans.

El 2018, Interacció publicava un text sobre les fogueres com a metàfora dels centres culturals vius: espais que activen comunitat, que produeixen sentit, que generen vincles més enllà de la programació formal.

  
L'estudi de Sergio Ramos Cebrián sobre l'Ateneu de les Arts de Viladecans obre un debat poc habitual: com canvia la política cultural local quan no només fa pràctica, sinó que esdevé objecte d’estudi i de pensament acadèmic?
  
  

És poc freqüent que un investigador especialitzat dediqui una recerca extensa a un equipament municipal. Les universitats solen mirar cap a grans institucions, programes estatals i autonòmics o polítiques internacionals; el món local, en canvi, queda relegat a la categoria de cas anecdòtic o "pràctica inspiradora". 

  
Bifo: "La humanidad ha perdido. Ahora el problema es cómo desertar"

Autor/a: Franco “Bifo” Berardi. Entrevista d’Andrés Timón i Lucía Rosique
Data: 23 de febrer de 2026
Font: Timón, A., i Rosique, L. (2026, febrer 23). Bifo: "La humanidad ha perdido. Ara el problema es cómo desertar". Zona d'estratègia 
  

Context

L’entrevista recorre el pensament recent de Franco Berardi sobre la crisi contemporània del capitalisme, la depressió social i la pèrdua d’imaginació col·lectiva. Bifo descriu una societat marcada per la competència i la solitud, en què "la depresión se ha vuelto un fenómeno masivo" i on l’excés d’informació es transforma en "ruido blanco". Davant aquesta situació proposa la idea de “deserción” com a retirada parcial de les lògiques de treball, consum i acceleració. El text no parla de política cultural, però obre preguntes sobre el paper de la cultura en societats cansades i saturades.
  

Seguim reivindicant (que no celebrant) el març i el Dia de la Dona. I partint d’aquesta efemèride hem volgut escoltar les recomanacions de la Mireia Mascarell, la qual ha construït la seva trajectòria professional en la intersecció entre la recerca, la cultura i la transformació del territori.

Antropòloga i màster en Museologia i Gestió del Patrimoni Cultural, la seva mirada antropològica li permet entendre el patrimoni com un relat viu, i la seva experiència en gestió cultural li ha donat les eines per convertir aquest relat en projectes tangibles i amb impacte.

  
   
Aquesta quinzena es pot llegir des de la cultura com a infraestructura municipal. Biblioteques que es reformen, museus que busquen nova seu i entitats que reclamen ateneus. D’altra banda, programes de lectura i exposicions que activen usos quotidians de la cultura. I, en paral·lel, debats de ciutat on entitats i actors polítics situen cultura, llengua i patrimoni en tensió amb habitatge, mobilitat, serveis i cohesió. El mapa municipal revela una cultura condicionada per recursos, equipaments i governança.
  
  
  

  
La publicació dels resultats de l’11a edició del Cercle de Comparació Intermunicipal (CCI) de Serveis Culturals convida a fer una lectura pausada de l’estat de les polítiques culturals municipals i dels reptes que afronten avui els serveis locals de cultura.
  

Tal com s’ha apuntat recentment a Interacció en reflexionar sobre els límits d’una lectura acrítica de les dades, els indicadors només esdevenen útils quan permeten qüestionar relats assumits, identificar tensions i orientar decisions públiques amb més criteri.

Una mirada a les tensions entre càrrecs electes i professionals culturals, i cinc pistes per convertir-les en una relació més clara, més madura i més útil per a la política cultural municipal
  

En els darrers mesos s'han multiplicat les veus que reclamen una administració més professional i menys improvisada. L'article d'Ismael Peña-López a El Crític recordava que la distinció entre visió política i funció tècnica no és un debat corporatiu, sinó un repte estructural de les institucions públiques. Aquest marc ens ajuda a situar una qüestió clau per a la cultura municipal: separar rols no significa despolititzar la pràctica cultural, sinó crear condicions perquè la decisió democràtica i el criteri professional es necessitin mútuament.

  
Aquesta setmana no presentem un dossier temàtic sobre ruralitat. Partim d’una situació concreta que molts municipis reconeixen: projectes culturals viables que depenen més de decisions institucionals que no pas d’idees o recursos. La pregunta és de governança. Amb quin criteri públic es decideix què pot passar culturalment als territoris rurals i quins límits ho condicionen.

Els textos seleccionats aborden relats mediàtics, pràctiques creatives arrelades, marcs normatius, paisatge, infraestructures comunitàries i models europeus. Llegits conjuntament configuren un camp de decisions públiques. No descriuen una tendència. Permeten observar com s’articulen cultura, territori i poder institucional.

Llegir-los com un sol conjunt permet entendre que el debat no és sectorial sinó sistèmic.

Ricard Espelt encarna una manera de fer investigació i acompanyament cultural que no només genera coneixement acadèmic, sinó que també es vincula estretament amb pràctiques de comunitat, cultura i territori.

En sintonia amb els consells d’Interacció, la seva tasca destaca per la connexió entre teoria i acció, escolta activa, col·laboració i generació de projectes que enforteixen les ruralitats i les polítiques culturals locals.

Ricard Espelt encarna una manera de fer investigació i acompanyament cultural que no només genera coneixement acadèmic, sinó que també es vincula estretament amb pràctiques de comunitat, cultura i territori.

En sintonia amb els consells d’Interacció, la seva tasca destaca per la connexió entre teoria i acció, escolta activa, col·laboració i generació de projectes que enforteixen les ruralitats i les polítiques culturals locals.

  
El Pla d’Acció Cultural de Santa Margarida i els Monjos no parteix de la manca d’activitat ni de la debilitat del sistema. Parteix d’un problema més estructural: un municipi amb diversos nuclis, dinàmiques diferenciades i una cultura que ha d’actuar com a mecanisme de cohesió territorial i social.
  

  
Entrevista a Àngela Lorena Fuster 
  

Aprofitant la  celebració de l’Espai Claustre ‘Les dones i la cultura: història, conflicte, i canvi’, celebrat al CERC el passat 27 de gener, hem entrevistat Àngela Lorena Fuster, investigadora, professora universitària i referent de primer ordre en el camp dels estudis sobre el paper de la dona en la cultura i el pensament, amb especial atenció a autores com Hannah Arendt, Simone Weil, Iris Murdoch, Ágnes Heller, Luce Urigaray i Judith Butler.

Aquesta és la conversa que hi hem mantingut.
  

  
 Relats de drets, pràctiques d’excepció

Si la cultura és un dret, també ho hauria de ser l’accés als recursos que la sostenen. L’informe de la Sindicatura sobre les subvencions directes del 2023 mostra fins a quin punt l’excepció s’ha convertit en pràctica habitual, amb efectes estructurals sobre la transparència, la renovació del sistema i la capacitat de garantir drets culturals en condicions d’equitat.
  

La segona quinzena de gener permet llegir la cultura local a partir de tres situacions contrastades. D’una banda, municipis on la dimensió cultural queda desconnectada del relat estratègic de ciutat. De l’altra, equipaments bàsics que evidencien debilitats estructurals que afecten l’accés quotidià. I, alhora, projectes que mostren com la creació, la lectura o la mediació poden actuar com a polítiques efectives d’ampliació de drets culturals. Aquest Som311 proposa recórrer el mapa municipal des d’aquesta tensió entre relat, condicions materials i drets.

 
Els darrers mesos han situat les direccions d'institucions culturals al centre del debat públic: concursos qüestionats, mandats no renovats, compatibilitats discutides i projectes que reclamen continuïtat més enllà de les solucions jurídiques. Lluny de ser episodis aïllats, aquests casos apunten a una qüestió estructural: com es governen les institucions culturals públiques i com es construeix, o s'erosiona,  la seva legitimitat.

Aquest #compartim proposa llegir diversos conflictes recents no des de les persones que ocupen els càrrecs, sinó des de les regles del joc: procediments, criteris, equilibris polítics i marcs de decisió que condicionen els projectes culturals, també a escala municipal. La pregunta de fons no és qui dirigeix, sinó sota quines condicions es pot sostenir un projecte cultural amb autonomia, confiança i recorregut.

Quan els centres de creació actuen com a agents de transformació social, però són tractats com a projectes provisionals, el problema no és de vocació, sinó de política pública.
 

En el discurs de les polítiques culturals, els centres de creació apareixen sovint com a espais d’innovació social, governança compartida i arrelament comunitari. Però entre aquest relat i les condicions materials en què operen s’obre una distància que no és només tècnica, sinó política. L’informe analitzat parteix del marc de l’economia social i solidària (ESS) no per preguntar què haurien de ser aquests centres, sinó per observar què poden sostenir realment dins dels dispositius actuals de política cultural.