Interacció

  
  
Quan donem suport a un cineclub, a què estem donant suport?
  
  
Les dades del cineclubisme català mostren una activitat consolidada i una capacitat notable de convocatòria. També permeten preguntar-nos què sostenen aquestes organitzacions més enllà de les projeccions.

Punt de partida: Bernat Salvà, «Cineclubs: cultura de base i aposta pel km 0», El Punt Avui, 4 de setembre de 2026. 
  

Prop de 150.000 espectadors durant el 2025, 2.336 sessions i una mitjana de 64 espectadors per projecció. Per quart any consecutiu, els cineclubs federats superen els 100.000 espectadors. Les dades recollides per la Federació Catalana de Cineclubs permeten constatar la vitalitat del cineclubisme. 

És una bona notícia. També és una ocasió per preguntar-nos què estem comptant quan comptem espectadors.

Els cineclubs projecten pel·lícules, però les dades mostren que no es limiten a reproduir a una altra escala l'oferta de les sales comercials. En alguns territoris mantenen l'exhibició cinematogràfica allà on aquestes sales no arriben. Durant el 2025 van projectar més de 400 títols diferents i el 75% de les projeccions van ser en versió original. El cinema català i el cinema en català també hi tenen una presència proporcionalment superior a la del circuit comercial. 

Darrere d'una projecció hi ha, doncs, una selecció. Algú decideix quines pel·lícules circulen, quines es recuperen, quines troben un espai fora de les cartelleres habituals i quines poden arribar a territoris on l'oferta cinematogràfica és més limitada.

També hi ha alguna cosa més que exhibició. Presentacions, fòrums, fitxes i converses amb cineastes o especialistes formen part de l'activitat cineclubista. Les sessions amb participació de membres dels equips de les pel·lícules o d'experts han passat del 5% al 12%. Una sessió pot ser, així, projecció i també mediació, conversa, aprenentatge o trobada.

Hi ha encara una altra particularitat. El cineclubisme forma part de l'exhibició cinematogràfica i, alhora, de l'associacionisme cultural. La notícia parla de «públic organitzat». Una part d'aquest públic no només assisteix a les sessions: selecciona, programa, organitza, presenta i sosté l'activitat durant l'any, sovint des del voluntariat. 

Això fa una mica més difícil respondre una pregunta aparentment senzilla: què és exactament un cineclub per a una política cultural local?

Una programació cinematogràfica? Una manera de garantir l'accés al cinema allà on el mercat no arriba? Un espai de diversitat cultural? Una pràctica de formació de públics? Una associació? Un lloc de trobada? Aquestes dimensions poden conviure encara que les polítiques públiques no sempre les observin juntes.

Les bones dades tampoc expliquen per si soles les condicions que fan possible aquesta activitat. La Federació assenyala el relleu generacional entre els reptes del moviment i reclama més visibilitat, reconeixement i suport institucional per reforçar la seva activitat sense perdre'n el caràcter social i popular.  Que una pràctica tingui públic no significa necessàriament que les condicions que la sostenen estiguin garantides.

Potser aquí és on la notícia es converteix en una pregunta útil per al món local. Quan un ajuntament cedeix una sala, aporta recursos, estableix un conveni o col·labora amb un cineclub, contribueix a fer possible una programació cinematogràfica. Al mateix temps, pot estar sostenint circulació cultural, mediació, associacionisme, presència territorial, diversitat de l'oferta i una determinada manera de compartir l'experiència del cinema.

Quan donem suport a un cineclub, quines d'aquestes coses sabem que estem sostenint i quines encara no estem veient?