Destacats

Apología de los centros culturales de proximidad

David Ruiz | Economía y Cultura

Considerar aquellos espacios culturales en los que los caracteres de usuario, ‘consumidor’ y creador confluyen, atienden a los mismos intereses o coinciden en las mismas personas, es dirigir la vista a los centros culturales de proximidad (en adelante, CCP). La proximidad espacial y temporal por un lado, y la proximidad de intereses por otro conforman una de las propiedades esenciales de este tipo de centros. En este sentido, el ámbito conceptual al que nos referimos cuando hablamos de equipamientos o centros culturales de “proximidad” tiene una triple referencia que nos acerca a estas características:

Mesurar la cultura local amb criteri: indicadors per passar del discurs a l’avaluació


  
Una proposta metodològica que estructura com els municipis poden construir sistemes d’indicadors culturals útils per planificar, seguir i avaluar polítiques públiques.
  

L’estudi de Vicente Coll-Serrano, Salvador Carrasco-Arroyo, Olga Blasco-Blasco i Luis Vila-Lladosa, publicat a Política y Sociedad (vol. 51, núm. 2, 2014), presenta una arquitectura metodològica per dissenyar un Sistema d’Indicadors Culturals Locals

La cultura como problema: Ni Arnold ni Florida. Reflexiones acerca del devenir de las políticas culturales tras la crisis

Jaron Rowan | Revista OC (Observatorio Cultural del Departamento de Estudios del Consejo Nacional de la Cultura y las Artes de Chile). Núm 23, Agosto 2014

Investigador y agitador cultural. Ph.D. en Estudios Culturales de Goldsmiths University of London. Autor del libro Emprendizajes en Cultura (Traficantes de Sueños, 2010), y co-autor de Cultura libre digital (Icaria, 2012) y La tragedia del Copyright (Virus, 2013). Ha impartido docencia en el grado de humanidades de la UOC, el M.A. in Culture Industry de Goldsmiths University of London y en la actualidad es coordinador del Área de Arte del Bau, Centro Universitario de Diseño de Barcelona.

Vivimos un inusitado momento de transición en lo que a las políticas culturales se refiere. Actualmente se encuentran agotadas las dos principales tradiciones sobre las que se sustentaban hasta ahora dichas políticas. La primera basada en la visión ilustrada donde la cultura es percibida como un ente educador o lo “mejor que se ha dicho o escrito”, como argumentó en su momento Matthew Arnold. La otra, más reciente, describe la cultura como un elemento de desarrollo económico cuyo valor reside en su capacidad de generar beneficios económicos. En el siguiente texto analizaremos el porqué del agotamiento de ambos discursos y veremos qué espacios y posibilidades siguen existiendo para pensar en un nuevo paradigma de políticas culturales que pueda salir de este impasse. Discutiremos acerca de cómo la cultura ha pasado de ser un ente civilizador, una fuente de riqueza a ser un problema para la ciudadanía que recela de las ayudas públicas y la denominada cultura de Estado, como para la clase política que no sabe muy bien cómo pensar la cultura tras la crisis económica global.

Mesurar la participació cultural local: indicadors, límits i decisions polítiques


  

Un article publicat a Poetics per Katya Johanson, Hilary Glow i Anne Kershaw analitza com els governs municipals defineixen i avaluen la participació artística i cultural.


L’estudi examina quatre municipis i mostra que la participació cultural es considera àmpliament un bé públic valuós per a les comunitats. Tot i aquest consens general, no existeix una definició compartida del concepte ni un acord sobre com mesurar-lo.

Desculturalizar la cultura: Retos actuales de las políticas culturales

Víctor Vich | Latin American Research Review Volume 48, Special Issue, 2013 

Resumen: El presente artículo combina la reflexión académica con la propuesta política. Retoma la pregunta sobre la importancia de las políticas culturales e intenta fundamentar una nueva respuesta. Sostiene que las políticas culturales no pueden concentrarse únicamente en la pura organización de eventos. Más allá del fomento a la producción cultural, del establecimiento de mejores mecanismos para su circulación y de dirigirse a públicos diferenciados, el ensayo apuesta por una política cultural que apunte a la deconstrucción de los imaginarios hegemónicos, vale decir, al intento por intervenir en aquellos sentidos comunes que se encuentran hondamente afianzados en los habitus sociales. Si el capitalismo contemporáneo basa buena parte de su poder en la dominación simbólica, este ensayo entiende que los símbolos y la cultura en general son igualmente un lugar de respuesta.

Com mesurar allò intangible: quatre models internacionals per entendre el valor cultural


El número especial de Cultural Trends, coordinat per Carol Scott, compara sistemes nacionals d’avaluació cultural i revela visions divergents sobre què significa realment “valor”.


Aquest monogràfic, titulat Emerging paradigms: national approaches for measuring cultural value, analitza com diferents països conceptualitzen i mesuren l’impacte de la cultura.

Quasifederal o recentralitzat? La política cultural espanyola sota lupa


  
Un estudi analitza fins a quin punt el sistema cultural territorial respon al relat d’un Estat descentralitzat o si evoluciona cap a dinàmiques de reequilibri central.
  

L’article de Joaquín Rius i Mariano Martín Zamorano, publicat a Revista d’Estudis Autonòmics i Federals (núm. 19, 2014), revisa críticament una idea molt estesa en la literatura comparada: la identificació d’Espanya com a model cultural descentralitzat i proper a una estructura quasifederal.

La Cultura en transición: reconciliación y política cultural en España, 1976-1986

Giulia Quaggio

Nou assaig sobre el procés de transició democràtica en Espanya a partir de les accions polítiques del Ministeri de Cultura, creat el 1977, que va prendre el relleu al Ministeri d’Informació i Turisme. L’autora, Giulia Quaggio, analitza com es va gestionar al final de la dictadura franquista la relació entre poder i cultura, es planteja si la política cultural és un instrument i un recurs essencial i decisiu per als estats a l’hora de desenvolupar i consolidar les seves democràcies i es pregunta què resta en l’actualitat de la política cultural de la transició.

La utilitat de l’inútil: un manifest contra l’obsessió per la rendibilitat


  
Una defensa rigorosa de les humanitats i del coneixement sense finalitat immediata en una època dominada pel criteri d’eficiència.
  

El filòsof italià Nuccio Ordine construeix a La utilitat de l’inútil un assaig argumentatiu i literari que qüestiona el paradigma utilitarista contemporani.

Crear sense por: drets d’autor, pràctiques reals i malentesos al món de les arts visuals


  
Un estudi internacional analitza com artistes i professionals gestionen el copyright i per què la incertesa legal condiciona la creació contemporània.
  

L’informe elaborat per Peter Jaszi i Patricia Aufderheide, en el marc del Program on Information Justice and Intellectual Property i la College Art Association, examina com artistes, investigadors, museòlegs i altres professionals de les arts visuals entenen i apliquen la normativa de drets d’autor.